Èxit.

L’èxit es vincula habitualment als diners.

En el llenguatge coloquial, popular, mediàtic, professional i social i fins i tot polític, tenir èxit significa per extensió generar com més diners millor, ser ric i influent, posseir bens materials, fer viatges dels anomenats “de plaer” i tenir un estil de vida comparable al que ens posen com exemple les sèries de televisió.

Aquesta interpretació del concepte acaba traduint-se en marques de cotxes, de roba de vestir i d’accessoris, en varietats alimentàries, en noms de restaurants i de països, àrees geogràfiques, ciutats, barris i un interminable reguitzell d’objectes, activitats o fites que dificilment milloren la felicitat personal si exceptuem l’intensitat de la primera sensació, del moment precís d’aconseguir el que desitjàvem.

En algún moment de l’existència comencem a intuir que èxit hauria de ser sinònim de felicitat i que la felicitat té poc a veure amb la marca del cotxe que conduim o la de les sabates que calcem i molt, en canvi, amb les relacions afectives, amb la tranquil.litat personal i amb el fet d’assolir objectius, sovint mínims, estrictament personals i que no figuren al catàleg dels bens suposadament més cobdiciats.

Quan ens referim a la vertent professional de l’èxit donem per entès que determinades professions n’inclouen automàticament considerables dosis.

Segons els esquemes encara vigents ser advocat o arquitecte o metge assegura èxit, benestar i felicitat. Ser paleta, lampista, mecànic o sabater és en canvi garantia, segons els esquemes esmentats, de vida desgraciada, avorrida o poc gratificant.

Com tots sabem o anem sabent tenir determinat diploma penjat al despatx no assegura res, la majoria de treballadors manuals viuen amb quotes acceptables de felicitat i els exemples més patents d’èxit personal els trobem cada cop més en individus que al marge de l’activitat professional gaudeixen de situacions d’equilibri personal i d’entorns familiars i socials amb qui han establert corrents d’empatia dinàmics i gratificants per uns i altres.

La consideració social –i en conseqüència mediática- de la feina es reflecteix a l’hora de triar l’activitat professional.

A l’estat espanyol i durant décades s’han menyspreat sistemàticament les tasques manuals i s’han mitificat les denominades “carreres”. “Donar carrera” als fills mereixia tots els sacrificis dels pares, encara que els fills preferissin dedicar-se a reparar motos a un taller de barri.

El prestigi vivia als despatxos dels titulats universitaris i s’allunyava progressivament dels tallers, obradors i obres.

Un dels primers col.lectius que va trencar la tendència va ser el dels cuiners, que en pocs anys han passat de ser personatges foscos amagats al fons de cuines llardoses a ser protagonistes de les portades de suplements dominicals. Abans eren lletjos i no en coneixíem la veu, ara són glamurosos, ténen criteri, senten cátedra i en coneixem l’itinerari, la biografia, els projectes, els establiments i les factures.

Al marge de l’excepció de la gastronomia la gent va defugir els oficis, la formació professional va desaparèixer i es va generar un buit entre l’enginyer i el torner, entre el dissenyador i el fuster i entre l’arquitecte i el paleta.

Per sort i des de fa uns anys hem entès que un bon lampista té com a mínim la mateixa importancia social que un arquitecte, que sovint es guanya millor la vida i que té una llista d’encàrrecs envejable, el que ens fa visualitzar-lo des d’un altre punt de vista i pensar d’ell que té èxit.

Quines coses !

Pierre Roca