Publicitat.

El cinema publicitari és sovint infinitament més creatiu, més acurat i més innovador que el cinema de ficció.

Pocs directors –penso fonamentalment en directors joves- poden explicar en trenta segons les excel.lències d’un vehicle, d’un iogur o d’una assegurança, aconseguint a més que el missatge s’entengui, sigui divertit i quedi gravat a la memòria de l’espectador.

Les escoles de cinema, molt especialment al nostre país, haurien de prendre nota dels avantatges del cinema publicitari com a pas dels exercicis escolars a la professió, en una branca, a més, especialment exigent i compromesa. Ni les empreses anunciants ni les agències de publicitat ni les productores estan disposades a perdre temps i diners a l’hora de dissenyar, elaborar i exhibir un spot publicitari.

Pel director jove és una magnífica oportunitat d’entendre el seu lloc precís a l’entramat empresarial, per dilucidar els espais en els que es pot moure amb llibertat i els que exigeixen discreció i per aportar mínimes dosis de creativitat en un procés en el que cada estament implicat introdueix idees, novetats, coneixements i risc. Una bona oportunitat, en conseqüència, per aparcar l’afany de protagonisme, per respectar els interessos del client, per aprendre a treballar en equip i per observar la pròpia feina de forma desapassionada i realista.

Les escoles de cinema formen massa sovint directors alienígens. Personatges recent sortits de l’adolescència amb un bagatge prescindible de pretensió, de grandiloqüència i de veritats absolutes. Quan tenen la sort de realitzar algún spot publicitari veuen la cara fosca de la realitat, les exigències de guions no escrits per ells, la rigidesa dels pressupostos i el rigor dels terminis d’execució de la feina. Comproven així mateix els capricis –sovint gratuïts- dels creatius de l’agència publicitària o dels responsables del departament de marketing del client, així com la pressió constant de la productora que els ha contractat. Un infern d’alta intensitat, de pressió permanent i de canvis de criteri continus. Una escola de diplomacia, de paciencia, de modèstia i de plantejar-se a cada moment la responsabilitat –gran- i el protagonisme –mínim-. Una forma accelerada de madurar, metabolitzant la ràpida successió de vivències sense possibilitat d’errada.

Quan el director deixa l’escola amb els dos curtmetratges inclosos en el cicle d’aprenentatge i té la sort –o la dissort- de puguer dirigir el seu primer llargmetratge es posen de relleu els acnés juvenils, les inseguretats, les malalties pròpies de l’infantesa, les mancances i la terrible inexperiència pel que fa a les relacions amb el grup humà que l’envolta.

No sé si el pas pels llocs d’ajudant de direcció o pels primers encàrrecs de cinema publicitari són garantia de res, però pel que he anat copsant durant tants anys, els itineraris pausats ajuden a conèixer i apreciar el factor humà, les particularitats de les persones i la riquesa de les relacions i del pensament de cada un de nosaltres. El factor temps ens permet apropar-nos a l’essència del fet cinematogràfic, que no és més –ni menys- que l’essència de la raça humana i del fet de viure.

Pierre Roca