Becaris.

Em diu un periodista amb molts anys de professió a l’esquena que si tots els becaris/es del país es posessin en vaga no hi hauria diaris ni programes de televisió ni de ràdio.

La omnipresència dels mal anomenats becaris als mitjans de comunicació és evident i només cal fullejar un diari o veure un reportatge a qualsevol televisió o escoltar la ràdio per detectar-los darrera d’una infinitat de faltes d’ortografia o de sintaxi, confonent termes o paraules o conceptes i surtint del pas com poden. Han de fer una feina per la que encara no estan preparats i és lògic que cometin errades davant la indiferència de qui els ha contractat i la incomoditat còmplice dels professionals que tenen més a prop.

Els mitjans no acullen “becaris” –no hi ha cap beca o sigui que la denominació no és adient- per formar-los ni per tutelar el difícil trànsit de l’aula universitària a les sales de redacció, als platós o als estudis radiofònics. Els acullen en gran nombre perquè no els paguen –en els millors casos els humilien amb almoines indignes- i perquè fan la feina d’un professional “senior”, amb matisos i mínimes imperfeccions que els lectors o els espectadors o l’audiència no percebran, diuen els titulars de les empreses, per qui la preocupació única és la captació de publicitat al millor preu i reduir despeses d’explotació.

A la professió cinematográfica hi havia fa molts anys la figura del meritori, que venia a ser el mateix, si bé l’itinerari s’havia regulat i era en sí mateix un estímul pel jove aprenent, que podia veure amb claredat el seu horitzó professional. Es progressava de tres en tres pel.lícules. Entràves de meritori de càmera, per exemple, i al cap de tres pelis ja eres auxiliar de càmera. Tres més i eres ajudant, unes altres tres i et podies dir operador de càmera i al cap de tres més director de fotografia. Si no eres realment bo no et contractàven com a ajudant de càmera, per exemple, fins que inspiràves la seguretat indispensable. Als meritoris s’els pagava molt poc però cobràven alguna cosa. Eren aprenents. Cada salt professional suposava un salt de retribució i només treballaves per res quan col.laboràves en un projecte complicat, dels que duien l’etiqueta “underground” i un vernís de prestigi més imaginari que real.

Els becaris de les teles arriben amb el diploma i un parell de masters a la butxaca, els donen una càmera i els diuen que “es busquin la vida” i que portin material interessant. Treballen més hores que el rellotge, no tenen més remei que viure a casa dels pares, han de demanar diners fins i tot per agafar el metro però a vegades lliguen dient que surten a un o altre programa.

La qualitat del que els mitjans serveixen als clients ha baixat molt, és un fet. Els becaris no són més que els instruments que la patronal del sector s’ha vist regalar, encantada de la vida i intuïnt un horitzó ideal de sous baixíssims que els permet retribuir generosament les “vedettes” d’alguns programes. Capitalisme salvatge, injusticia, actuacions al llindar de la llei, sindicats passius, obedients i massa preocupats per no perdre els seus propis privilegis.

Les conseqüències són ben visibles: l’ortografia dels diaris s’apropa a la de les classes de primària malgrat els filtres informàtics, la figura del reporter televisiu patètic, ignorant, mal informat i de vocabulari mínim s’imposa i les locutores i locutors de gran nombre de programes de ràdio no han sentit parlar mai de coses tan exòtiques com el rigor informatiu.

Es pronuncia molt malament qualsevol nom propi que no sigui anglés, s’ignora sistemáticament que el significat anglosaxó de la paraula “billion” és sensiblement diferent del que té en espanyol o català, es tergirversen conceptes, es cau en paranys grollers i es subministra al públic una idea general confusa i un llenguatge trist a força de ser pobre.

Una qüestió afegida i que mereix reflexió a part és la desenfrenada producció de titulats per part d’universitats i altres centres de formació de periodistes. Joves que només tenen assegurat l’atur en la majoria de les situacions, davant el panorama mundial de colapse dels mitjans, de pèrdua de rendibilitat i d’incomprensió de la funció de les noves teconologies i del fenòmen d’internet.

N’haurem de parlar més.

Pierre Roca