L’entitat “Turisme de Barcelona” va proposar fa pocs dies aplicar una taxa turística de un euro per persona i dia a qui passa nits d’hotel a Barcelona.
Dos o tres dies més tard els hostalers –en aquest cas hotelers- van posar el crit al cel per aquesta taxa que, deien, els acabaria d’arruinar.
Em va sorprendre que l’hostaler –hoteler- Clos liderés les queixes amb un discurs apassionat digne de millor causa. El señor Clos s’estirava els cabells –és una metáfora, naturalment- manifestant amb força recursos interpretatius la seva incomprensió per una proposta que, segons deia, faria tancar els hotels de Barcelona a curt termini.
Els hotels del senyor Clos no són precisament els més econòmics de la ciutat. Són establiments molt ben situats, elegants, luxosos i amb un elevat nivell de prestacions, amb uns preus elevats com correspòn a la seva categoria.
Si un client paga cent-setanta euros –és el preu per una nit al Hotel Claris, anunciat avui dia tretze de juliol del 2010 a la web de “Derby Hotels”, la cadena del senyor Clos- i se li afegeix un euro –un !- deixarà de ser client de la cadena ? Si és així és realment preocupant per la cadena i pel seu propietari i posa de relleu que els seus clients no estan contents del tracte ni de la relació qualitat-preu i que per un euro més poden marxar.
Parlem seriosament... L’euro en sí mateix em sembla irrellevant i és una formula utilitzada des de fa anys a d’altres capitals del nostre entorn europeu. Si s’aplica s’ha d’explicar bé –no com ho fa el senyor Clos- i fer entendre al client que el ridícol percentatge d’augment que se li aplica no és una imposició –fer-se la víctima no ha estat mai elegant ni encertat des del punt de vista comercial-, que és una decisió del col.lectiu turístic de la ciutat per puguer paliar unes quantes carències que sí que són indignes de Barcelona i que l’hotel, la ciutat i els ciutadans li estan agraïts i esperen acollir-lo de nou ben aviat.
El problema no és l’euro, senyor Clos. La qüestió és comunicar-ho, fer-ho entendre i fer que el client segueixi encantat dels dies passats entre nosaltres, amb euro o sense euro.
També és indispensable saber qui gestionarà els molts euros recaptats, què se’n farà, qui ho decidirà i si tot plegat serà objecte d’un seguiment seriós, professional i a l’alçada del que la ciutat –i els que paguen !- estem en dret d’exigir.
Com a últim recurs apunto la solució que possiblement molts hostalers –hotelers- posaràn en pràctica: assumir l’euro -o una part- si tenen por d’espantar la clientela. Una clientela, per cert, que no acostuma a espantar-se per detalls com l’espectacular preu dels esmorzars o d’altres paranys subtils que només es reflexen a la factura al moment de deixar l’establiment i que em semblen bastant més perniciosos que un euro diari convenientment argumentat.
Comunicació, transparència.
Pierre Roca
Dos o tres dies més tard els hostalers –en aquest cas hotelers- van posar el crit al cel per aquesta taxa que, deien, els acabaria d’arruinar.
Em va sorprendre que l’hostaler –hoteler- Clos liderés les queixes amb un discurs apassionat digne de millor causa. El señor Clos s’estirava els cabells –és una metáfora, naturalment- manifestant amb força recursos interpretatius la seva incomprensió per una proposta que, segons deia, faria tancar els hotels de Barcelona a curt termini.
Els hotels del senyor Clos no són precisament els més econòmics de la ciutat. Són establiments molt ben situats, elegants, luxosos i amb un elevat nivell de prestacions, amb uns preus elevats com correspòn a la seva categoria.
Si un client paga cent-setanta euros –és el preu per una nit al Hotel Claris, anunciat avui dia tretze de juliol del 2010 a la web de “Derby Hotels”, la cadena del senyor Clos- i se li afegeix un euro –un !- deixarà de ser client de la cadena ? Si és així és realment preocupant per la cadena i pel seu propietari i posa de relleu que els seus clients no estan contents del tracte ni de la relació qualitat-preu i que per un euro més poden marxar.
Parlem seriosament... L’euro en sí mateix em sembla irrellevant i és una formula utilitzada des de fa anys a d’altres capitals del nostre entorn europeu. Si s’aplica s’ha d’explicar bé –no com ho fa el senyor Clos- i fer entendre al client que el ridícol percentatge d’augment que se li aplica no és una imposició –fer-se la víctima no ha estat mai elegant ni encertat des del punt de vista comercial-, que és una decisió del col.lectiu turístic de la ciutat per puguer paliar unes quantes carències que sí que són indignes de Barcelona i que l’hotel, la ciutat i els ciutadans li estan agraïts i esperen acollir-lo de nou ben aviat.
El problema no és l’euro, senyor Clos. La qüestió és comunicar-ho, fer-ho entendre i fer que el client segueixi encantat dels dies passats entre nosaltres, amb euro o sense euro.
També és indispensable saber qui gestionarà els molts euros recaptats, què se’n farà, qui ho decidirà i si tot plegat serà objecte d’un seguiment seriós, professional i a l’alçada del que la ciutat –i els que paguen !- estem en dret d’exigir.
Com a últim recurs apunto la solució que possiblement molts hostalers –hotelers- posaràn en pràctica: assumir l’euro -o una part- si tenen por d’espantar la clientela. Una clientela, per cert, que no acostuma a espantar-se per detalls com l’espectacular preu dels esmorzars o d’altres paranys subtils que només es reflexen a la factura al moment de deixar l’establiment i que em semblen bastant més perniciosos que un euro diari convenientment argumentat.
Comunicació, transparència.
Pierre Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada