Estímuls.

El dia cinc de desembre del dos mil deu vaig publicar en aquest lloc un article, escrit en castellà i titulat “Estímulos”, comentant la prevalença de l’estímul per sobre del càstig, que contràriament al que suposem no acostuma a tenir efectes dissuasius.

Ara hi torno però centrant-me en la importància de l’estímul gestionat com a eina per propiciar activitat.

Per estímul entenc un incentiu no dinerari que l’Administració atorga a l’emprenedor en determinades circumstàncies, de forma reglamentada i transparent, seguint pautes i línies d’actuació predeterminades.

En una zona deprimida, per exemple, es poden minimitzar les taxes i impostos inherents a l’apertura de negocis durant un període de temps determinat, aconseguint d’aquesta forma que més emprenedors tinguin interès per engegar l’activitat en aquella zona.

Els carrers titllats de “no comercials” poden canviar de signe si gràcies als incentius públics s’hi obren negocis i si un o dos d’aquests negocis aconsegueixen ressò o notorietat. El Fernando Amat, responsable de la coneguda botiga “Vinçon", al passeig de Gràcia, a Barcelona, afirma que un carrer o una part de la ciutat són comercials si s’hi instal·len negocis que hi porten gent.

Per aquesta raó els centres comercials incentiven les marques més conegudes amb importants contraprestacions. Aconsegueixen així que hi obrin punts de venda i que arrosseguin clients que generaran sinergies amb els altres negocis de la instal·lació, molts d’ells implantats a l’ombra protectora de les marques esmentades.

Els procediments accelerats, racionals i respectuosos per l’apertura de locals de negoci també poden ser considerats estímuls o incentius, així com la coordinació entre les diferents administracions, les finestretes úniques i la concordança de normes, requisits, reglaments i terminis. I el sentit comú i la percepció clara, per part del funcionari, del servei eficient, diligent i puntual que ha de prestar al ciutadà.

La finalitat de l’estímul o incentiu ha de ser l’increment d’activitat, de negoci i finalment de feina. Tot plegat repercutirà, un cop engegat el procés, en l’augment de recaptació en concepte de IVA i IRPF i més endavant, superat el termini d’exempció acordat com a incentiu, d’impostos i taxes per l’administració local.

És absurd que els ens públics es limitin a fer estat de la magnitud de la tragèdia, que elaborin estadístiques més o menys optimistes o pessimistes en funció del criteri de l’amo –del partit que governa- i que eludeixin sistemàticament abordar solucions innovadores, alternatives i processos de col·laboració amb la part més activa de la ciutadania.

És absurd que es reconeixin mancances, dèficits i carències mentre no es mou ni un dit, ni una neurona per solucionar problemes que sovint no necessiten grans inversions ni la creació d’òrgans de gestió feixucs i caríssims.

És absurd que en una ciutat com la nostra no es confii molt més en un important sector de jovent molt ben preparat per intervenir als afers públics amb voluntat de millorar, d’optimitzar i de construir el futur des d’ara mateix i de forma més eficient.

Absurda la marxa lenta del que és oficial, del sector públic, dels que ens representen. La paràlisi, la tendència a preocupar-se pel sexe dels àngels, la distancia que separa de forma creixent l’Administració dels administrats.


Pierre Roca

Católicos.

El anticlericalismo ha sido siempre uno de los rasgos característicos de nuestra cultura.

Un anticlericalismo a menudo feroz, racial, escasamente informado y que tiende a los excesos y a atribuir a la Iglesia católica buena parte de las miserias que nos afligen. Una radicalidad muy parecida, por cierto, a la de los creyentes más acérrimos.

Desde que se anunció la organización en Madrid de la llamada Jornada Mundial de la Juventud, se entiende que de la juventud católica, se han vertido acusaciones de todo tipo, gusto y color.

No me considero católico ni estoy adscrito a cualquier otra confesión religiosa. Fui bautizado en una época en la que no había otra alternativa, asistí a misa con mis padres durante unos años, cursé una mínima parte de mi formación primaria en una escuela dirigida por jesuitas y me fui distanciando de la religión a medida que fui creciendo y ganando parcelas de autonomía en lo que atañe al pensamiento, sin por ello desarrollar el odio contra el catolicismo que advierto estos días en los medios y en algunos de mis paisanos.

Los católicos, sean practicantes o no, sean ministros de la Iglesia o ciudadanos de a pie que no saben ni porqué afirman que pertenecen a esa confesión, no me parecen mejores ni peores que los ateos o los seguidores de cualquier otra deidad. Hay católicos la mar de buenos y otros que conviene mantener alejados. Igual que en cualquier otro ámbito social, profesional, político, religioso o incluso familiar. Ni más ni menos.

La "Jornada Mundial" en cuestión ha suministrado carnaza a los aprendices de brujo que habitan las llamadas redes sociales para cargar con todo el equipo contra el Papa, sus seguidores y cuantos simpatizan con la religión católica. Las mentes preclaras de los de la queja permanente en cualquier dirección imparten consejos sobre la forma, por ejemplo, de emplear mejor los dineros invertidos en el evento. Aseguran que quien paga es papá estado y que eso es intolerable por un sinfín de razones, haciendo caso omiso de las informaciones que afirman que la financiación del grueso del acontecimiento procede de los fondos de la Iglesia, de donativos y del patrocinio de unas cuantas empresas. Afirman sin datos, sin conocimiento de causa, con su criterio cómo única referencia.

Mencionan con entonación dramática los desmanes, los delitos y los errores de algunos sacerdotes y miembros de la jerarquía eclesiástica, cómo si el resto de los que habitamos el planeta fuésemos la perfección personificada.

Me duele constatar las sandeces en las que cae gente que respeto pero que se deja llevar por determinadas corrientes de opinión, por modas o simplemente por alguna intolerancia latente de la que deberían preocuparse.

Si tanto les molesta la Iglesia católica –curiosamente no parecen afectarles otras confesiones cuya doctrina es bastante más discutible- no acudan a sus templos, ni se conviertan en portavoces de sus encíclicas ni ofendan innecesariamente a los fieles.

No soy religioso pero sugiero respeto, respeto y más respeto para los que lo sean, para sus dioses, sus creencias y sus ritos, siempre que no entren en colisión con las esencias de la vida democrática.

Siempre que esas confesiones respeten la condición humana, la libertad y el libre albedrío de todas las mujeres, de todos los hombres.


Pierre Roca

Administració.

En determinats moments de la meva vida he guanyat bastants diners. Els he administrat malament i he passat finalment per dificultats econòmiques més o menys greus que he superat després de sacrificis, de moments d’angoixa, d’alguna bona idea i de molta feina.

És el que passa actualment a països tan importants com Irlanda, Portugal, Itàlia, Espanya, els Estats Units i alguns més. Han passat per moments d’eufòria econòmica, han administrat malament els cabdals –en aquest cas diners públics- i ara passen per moments complicats que intenten superar. Com jo mateix.

Si estats del nivell dels que he esmentat cauen en paranys semblants als que em fan perdre peu deu ser que els seus dirigents no són gaire més llestos que jo. O, dit d’una altra forma, dec ser un tipus prou llest, preparat i capacitat com per dirigir durant uns quants anys els destins de qualsevol dels països esmentats.

No pensin que he embogit. La línia de reflexió que proposo és d’una lògica palmària. Els responsables de més alt nivell de qualsevol estat modern –o de qualsevol corporació important- disposen de regiments d’assessors, experts i consultors que els marquen les decisions que cal prendre després d’estudis, enquestes, reunions, viatges i converses amb “gurus” de tota mena.

Malgrat aquesta bateria de mitjans, de matèria grisa i de coneixement s’equivoquen, prenen decisions desencertades i fan trontollar estructures que tots imaginàvem d’una solidesa al marge de qualsevol vulnerabilitat.

No crec que jo mateix ho fes millor. Ni pitjor. Ho faria igual, o sigui uns dies bé i d’altres malament, uns dies encertant-la i d’altres equivocant-me del tot.

Els mitjans ens traslladen les diferents decisions dels governs o dels caps de qualsevol multinacional i nosaltres, els de la microeconomia, ho entenem o no ho entenem o ens posem les mans al cap pensant que no pot ser, que no ho hem llegit bé, que no poden errar de forma tan barroera. Passen els dies o els mesos i els responsables que van dir blanc corregeixen el tret, canvien l’estratègia i diuen negre amb el somrís a la cara i el sentiment confortant que propicia la impunitat.

Imaginem la reacció de qualsevol client nostre –venguem llumins o verdura o idees- si ha d’assumir les pèrdues causades per una decisió equivocada. Imaginem el daltabaix, les penalitzacions i la resolució immediata del contracte o encàrrec.

El que anomenem habitualment política distorsiona les decisions i el bon govern amb el pretext del diàleg, de l’acord i de la negociació. Els propòsits i les intencions primigènies es desvirtuen fins la caricatura a base d’el·lipsis, de giravolts i de recursos retòrics que en deformen la forma i sobre tot el fons.

Qualsevol dona o home de seny podria dirigir el país si no s’hagués d’enfrontar a la pressió continuada d’innumerables –i sovint inconfessables- interessos divergents. Sense veure's obligat a ajornar indefinidament les decisions essencials que poden canviar el sentit de les coses. Sense haver de plegar-se al joc de rituals, reverencies i papanatisme aparentment indissociables de l’acció de govern.

Qualsevol dona, qualsevol home. Vostè o fins i tot jo.


Pierre Roca