En determinats moments de la meva vida he guanyat bastants diners. Els he administrat malament i he passat finalment per dificultats econòmiques més o menys greus que he superat després de sacrificis, de moments d’angoixa, d’alguna bona idea i de molta feina.
És el que passa actualment a països tan importants com Irlanda, Portugal, Itàlia, Espanya, els Estats Units i alguns més. Han passat per moments d’eufòria econòmica, han administrat malament els cabdals –en aquest cas diners públics- i ara passen per moments complicats que intenten superar. Com jo mateix.
Si estats del nivell dels que he esmentat cauen en paranys semblants als que em fan perdre peu deu ser que els seus dirigents no són gaire més llestos que jo. O, dit d’una altra forma, dec ser un tipus prou llest, preparat i capacitat com per dirigir durant uns quants anys els destins de qualsevol dels països esmentats.
No pensin que he embogit. La línia de reflexió que proposo és d’una lògica palmària. Els responsables de més alt nivell de qualsevol estat modern –o de qualsevol corporació important- disposen de regiments d’assessors, experts i consultors que els marquen les decisions que cal prendre després d’estudis, enquestes, reunions, viatges i converses amb “gurus” de tota mena.
Malgrat aquesta bateria de mitjans, de matèria grisa i de coneixement s’equivoquen, prenen decisions desencertades i fan trontollar estructures que tots imaginàvem d’una solidesa al marge de qualsevol vulnerabilitat.
No crec que jo mateix ho fes millor. Ni pitjor. Ho faria igual, o sigui uns dies bé i d’altres malament, uns dies encertant-la i d’altres equivocant-me del tot.
Els mitjans ens traslladen les diferents decisions dels governs o dels caps de qualsevol multinacional i nosaltres, els de la microeconomia, ho entenem o no ho entenem o ens posem les mans al cap pensant que no pot ser, que no ho hem llegit bé, que no poden errar de forma tan barroera. Passen els dies o els mesos i els responsables que van dir blanc corregeixen el tret, canvien l’estratègia i diuen negre amb el somrís a la cara i el sentiment confortant que propicia la impunitat.
Imaginem la reacció de qualsevol client nostre –venguem llumins o verdura o idees- si ha d’assumir les pèrdues causades per una decisió equivocada. Imaginem el daltabaix, les penalitzacions i la resolució immediata del contracte o encàrrec.
El que anomenem habitualment política distorsiona les decisions i el bon govern amb el pretext del diàleg, de l’acord i de la negociació. Els propòsits i les intencions primigènies es desvirtuen fins la caricatura a base d’el·lipsis, de giravolts i de recursos retòrics que en deformen la forma i sobre tot el fons.
Qualsevol dona o home de seny podria dirigir el país si no s’hagués d’enfrontar a la pressió continuada d’innumerables –i sovint inconfessables- interessos divergents. Sense veure's obligat a ajornar indefinidament les decisions essencials que poden canviar el sentit de les coses. Sense haver de plegar-se al joc de rituals, reverencies i papanatisme aparentment indissociables de l’acció de govern.
Qualsevol dona, qualsevol home. Vostè o fins i tot jo.
Pierre Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada