Estímuls.

El dia cinc de desembre del dos mil deu vaig publicar en aquest lloc un article, escrit en castellà i titulat “Estímulos”, comentant la prevalença de l’estímul per sobre del càstig, que contràriament al que suposem no acostuma a tenir efectes dissuasius.

Ara hi torno però centrant-me en la importància de l’estímul gestionat com a eina per propiciar activitat.

Per estímul entenc un incentiu no dinerari que l’Administració atorga a l’emprenedor en determinades circumstàncies, de forma reglamentada i transparent, seguint pautes i línies d’actuació predeterminades.

En una zona deprimida, per exemple, es poden minimitzar les taxes i impostos inherents a l’apertura de negocis durant un període de temps determinat, aconseguint d’aquesta forma que més emprenedors tinguin interès per engegar l’activitat en aquella zona.

Els carrers titllats de “no comercials” poden canviar de signe si gràcies als incentius públics s’hi obren negocis i si un o dos d’aquests negocis aconsegueixen ressò o notorietat. El Fernando Amat, responsable de la coneguda botiga “Vinçon", al passeig de Gràcia, a Barcelona, afirma que un carrer o una part de la ciutat són comercials si s’hi instal·len negocis que hi porten gent.

Per aquesta raó els centres comercials incentiven les marques més conegudes amb importants contraprestacions. Aconsegueixen així que hi obrin punts de venda i que arrosseguin clients que generaran sinergies amb els altres negocis de la instal·lació, molts d’ells implantats a l’ombra protectora de les marques esmentades.

Els procediments accelerats, racionals i respectuosos per l’apertura de locals de negoci també poden ser considerats estímuls o incentius, així com la coordinació entre les diferents administracions, les finestretes úniques i la concordança de normes, requisits, reglaments i terminis. I el sentit comú i la percepció clara, per part del funcionari, del servei eficient, diligent i puntual que ha de prestar al ciutadà.

La finalitat de l’estímul o incentiu ha de ser l’increment d’activitat, de negoci i finalment de feina. Tot plegat repercutirà, un cop engegat el procés, en l’augment de recaptació en concepte de IVA i IRPF i més endavant, superat el termini d’exempció acordat com a incentiu, d’impostos i taxes per l’administració local.

És absurd que els ens públics es limitin a fer estat de la magnitud de la tragèdia, que elaborin estadístiques més o menys optimistes o pessimistes en funció del criteri de l’amo –del partit que governa- i que eludeixin sistemàticament abordar solucions innovadores, alternatives i processos de col·laboració amb la part més activa de la ciutadania.

És absurd que es reconeixin mancances, dèficits i carències mentre no es mou ni un dit, ni una neurona per solucionar problemes que sovint no necessiten grans inversions ni la creació d’òrgans de gestió feixucs i caríssims.

És absurd que en una ciutat com la nostra no es confii molt més en un important sector de jovent molt ben preparat per intervenir als afers públics amb voluntat de millorar, d’optimitzar i de construir el futur des d’ara mateix i de forma més eficient.

Absurda la marxa lenta del que és oficial, del sector públic, dels que ens representen. La paràlisi, la tendència a preocupar-se pel sexe dels àngels, la distancia que separa de forma creixent l’Administració dels administrats.


Pierre Roca