Vot.

Fa un grapat d’anys vaig naufragar entre Sant Carles de la Ràpita i Les Cases d’Alcanar.

Navegava a bord d’una “Taylor” –una marca americana que fabricava precioses llanxes amb motor intraborda i volant- amb uns coneguts, es va produir una explosió, la llanxa es va encendre i ens vam tirar tots a l’aigua. Fins aquí tot ben normal, excepte que només hi havia dos salvavides pels cinc tripulants i que jo no sé nedar.

Vam passar una llarguíssima hora i mitja de nit i a uns cents de metres de la costa fins que uns pescadors ens van rescatar.

Durant els dies posteriors tothom em preguntava invariablement perquè navegava sense saber nedar –justament per això, perquè si saps nedar ja no cal anar en barca- i si em tornaria a embarcar després de l’ensurt.

Hi vaig tornar, naturalment. Vaig seguir acceptant invitacions d’amics mariners i disfrutant del mar. Em deia i em segueixo dient que el naufragi és l’excepció i no és motiu suficient per deixar d’anar en vaixell.

Per altra banda m’he casat dos cops i he compartit espais de temps significatius amb unes quantes senyores. Ara visc sol i els coneguts fan la pregunta corresponent: “No penses tornar-hi, oi?” referint-se a la possibilitat de conviure de nou amb una dona. Els contesto que no tinc res contra el sexe femení, més aviat el contrari, i que si es planteja l’oportunitat no ho dubtaré.

Com amb el naufragi em dic que un, dos o més errors no són suficients per qüestionar quelcom de tant rellevant com la possible convivència amb una dona que m’agrada i que em mira amb bons ulls.

Explicant-vos les dues històries que heu llegit i traslladant-me al present escolto sorprès les raons per les que molts votants del partit socialista anuncien ara que votaran a la dreta espanyola.

Com que els socialistes no ho han fet bé, diuen, ara voto els altres.

El primer que queda clar és que qui actua així no “sent els colors”, fent servir una expressió esportiva, i que votaria al primer que li pagués l’esmorzar, com va passar fa anys a França, quan per despit molts votants del PCF –el partit comunista- van votar a l’ultradretà Le Pen.

Per altra banda qui canvia de forma tan radical el sentit del seu vot és, o creu ser, un ésser al marge dels errors i de les equivocacions, el que em fa dubtar seriosament del seu criteri.

L’error és part inherent de la nostra condició humana. Quan l’error, a més, es deu en bona part a una situació global de crisi i de desorientació generalitzada hem de ser més comprensius i indulgents que mai amb qui té la feina de fer funcionar el país, sense per això deixar de ser crítics i exigents quan toca.

Al Partit Popular se li nota massa l’afany de poder i a sobre no explica ni desvetlla el conjunt de fórmules màgiques i de trucs que canviaran la cara del país com de la nit al dia, que donaran feina a cinc milions de persones aturades i que ens trauran de sobre el neguit d’un dia per l’altre.

Qui vota ara al PP per despit o per “castigar” als confosos socialistes s’equivoca.

Si jo mateix votés, que no voto, votaria de nou l’opció socialista per coherència i pensant que tenim coses en comú. S’equivoquen com jo mateix i com jo mateix fan el possible per no tornar a ensopegar.

Igual que jo, encara que no sempre ho aconseguim.


Pierre Roca