Contradiccions.

Les opinions contràries a la independència de Catalunya ofereixen un variat i apassionant ventall d’idees contradictòries -mai millor dit-.

Els centralistes de qualsevol partit i tendència que no veuen amb bons ulls el nostre afany d’independència són tots aferrissadament nacionalistes, de la vessant nacionalista centralista, però no poden sofrir les altres versions del terme. Ser nacionalista gallec, basc -o sobretot català a l’estat espanyol i en aquest moment- està molt mal vist i irrita de forma fefaent a un gran nombre de persones de les diferents regions del regne.

Els mateixos centralistes, amb una molt llarga trajectòria d’escassa simpatia pels catalans, ens prevenen ara afectuosament dels perills i desgràcies que ens esperen si “donem el pas”. No sé a vostès, però a mi aquesta actitud paternal i protectora m’entendreix i arriba fins i tot a emocionar-me. Qui fa tres mesos ens atribuïa tots els mals ens adverteix ara de les adversitats que ens esperen, com ho fa el pare quan la filla de quinze anys anuncia per primer cop que tornarà passades les dotze de la nit.

Per altra banda i malgrat la poca gràcia que els fem estan disposats a tot perquè no marxem, quan el més normal seria el sospir de descans i la satisfacció per no haver-nos de suportar mai més.

Si no els agradem, perquè no ens ajuden a fer la maleta?

Un altre tràmit sorprenent que es desempolsa és que la petició d’independència ha de ser aprovada en referèndum per la totalitat de l’Estat i no només pels implicats de forma directa. Més que una exigència és un parany que suposaria l’absoluta impossibilitat de secessió,  passant per alt les regles més elementals de la justícia. La norma és part integrant de la Constitució espanyola i això, diuen, la converteix en un escull indefugible pel caràcter monolític de l’anomenada Carta Magna.

Recordem però que la dita Carta es va modificar fa pocs anys amb un tràmit abreujat –i curiosament molt discret- per alguna exigència de tipus pressupostari.

Un esquema semblant al del tràmit esmentat es produïa fa anys amb la llei del divorci vigent en aquell moment, que impedia que una sola de les parts del matrimoni pogués marxar i desfer el vincle –divorciar-se- si l’altra part s’hi oposava. L’article o articles de la llei, lluny de propiciar la felicitat dels administrats, van repartir tristor, pèssimes condicions de convivència, depressions i desgràcia a tots -mullers, marits, filles i fills- els que es van veure obligats a seguir convivint per ordre judicial o a invertir diners i temps en advocats i recursos que no sempre aconseguien fer canviar la sentència.

Més tard la llei va ser canviada, acostant-se a la lògica i sobretot a la realitat. Ara mateix, si una de les parts manifesta que s’ha acabat el bròquil no és necessari que en manifesti la raó. El procediment s’ha simplificat i el tràmit és breu, barat i ràpid, sempre que la distribució dels bens del matrimoni i la possible responsabilitat paternal i maternal es gestionin de forma assenyada i sense voluntat de conflicte.

Conviure amb algú amb qui no estàs bé és una tragèdia que la llei ha procurat suavitzar en gran mesura quan es tracte de parelles o de famílies, però l’estigma segueix vigent amb els pobles.

Si els catalans volem deixar de ser espanyols hem d’esperar amb un flabiol sonant que els habitants de tota la pell de brau ens hi autoritzin, el que és del tot impossible i garanteix de forma segura infelicitat, desgràcia i conflictes a dojo.

No és més lògic deixar que qui se sent incòmode deixi l’entorn administratiu, normatiu i legal i funcioni pel seu compte, assumint-ne responsabilitat, sacrificis, misèries i avantatges?

Els polítics, tots els polítics espanyols implicats, s’han d’esforçar a fer pedagogia de la secessió pacífica, del bon veïnatge, de relacions privilegiades i d’acords preferents abans d’amenaçar de forma més o menys velada amb sancions i d’altres procediments "enèrgics" que només posen de relleu la feblesa de qui els utilitza per espantar.

Els catalans volem ser bons veïns. Els catalans no som l’enemic.

Els catalans volem senzillament caminar sols, alliberats d’Espanya i alliberant-la del nostre pes tan feixuc.

Pierre Roca