Error.

La resposta histèrica i autoritària del parlament espanyol a la petició del dret de referèndum formulada per un diputat català és un error històric.

La política hauria de ser l’eina indispensable per convèncer, proposar alternatives, acostar posicions i en darrera instància adaptar les lleis a les realitats, que tenen la seva pròpia dinàmica i fluctuen en funció dels fets, de la memòria, dels greuges, dels premis i de les expectatives.

Es pot obligar a estimar? La resposta és evident i sorprèn que Espanya, a aquestes alçades, pretengui imposar un amor que porta anys i anys descomposant-se, suposant que hagi existit mai.

Obligar i imposar és encendre el foc de la discòrdia. El mal que no farà més que créixer. El virus que ho infectarà tot.

Pretendre a sobre actuar sobre la infantesa imposant –torna la paraula- programes educatius de clara ideologia nacionalista espanyola és reconèixer, a més, que el nacionalisme no és el que molesta. El que els irrita la pell són els altres nacionalismes. Qualsevol altre.

L’altre interès que es fa cada cop més evident és l’econòmic. En el decurs d’un parlament el ministre de Justícia ho va deixar anar. “Sense Catalunya, Espanya haurà de deixar l’euro.” Ja tenim la mare dels ous. El perquè de tot plegat. La por, més que l’orgull.

L’orgull, que també hi és, és el mateix que impedeix a l’inefable president Rajoy reconèixer el desastre i demanar diners obertament a una Europa que ens observa perplexa.

Un orgull tronat, vell i polsós que defuig tossudament la realitat –calcant amb aquest comportament suïcida el del president anterior- i se n’inventa una altra que desmenteixen tots els estaments econòmics d’abast internacional.

El mateix orgull que ara defuig el diàleg constructiu amb Catalunya i alimenta d’aquesta manera el sentiment sobiranista, la sensació d’opressió i les ganes de ser nosaltres mateixos.

Tot plegat posa d’evidència l'incapacitat manifesta del grup que mal dirigeix el destí de l’estat espanyol, que encadena els errors i que obre nous fronts de discrepància, limitant el diàleg al NO sense pal·liatius, sense discussió, sense alternatives.

Hi ha moltes formes millors de gestionar un país. N’hi ha poques de pitjors.

Pierre Roca