Consells.

Fa anys –des que era petit- que no rebia tants consells.

Ara,  partir de l’explosió del sentiment independentista a Catalunya, rebo consells de tot arreu, generalment de part de gent que no conec.

Agraeixo la voluntat protectora i fins i tot paternal de qui m’aconsella, naturalment, però em sorprenen algunes coses.

Em sorpren per exemple no conèixer cap d’aquests consellers voluntaris. També em sorpren que la gran majoria d’aquestes ànimes generoses visqui fora del territori català.

Em sorpren així mateix que no parlin el meu idioma natal en una proporció del 99%.

Des del punt de vista cronològic, como ho he dit al principi, em sorpren que la rauxa dels consells es desencadeni a partir del passat dia onze de setembre.

També em sorpren l’atreviment de tota aquesta gent, quan m’aconsellen què he de voler i de votar. No m’imagino ni imagino cap dels meus amics, coneguts i saludats intentant modificar el criteri i la voluntat d’un altre poble que es decanti per la seva independència. S’imaginen aconsellant els de la llunyana Extremadura sobre el que han de fer o deixar de fer si es volguessin emancipar d'Espanya o fer-se portuguesos? Jo no.

Em fascina, per altra banda, que els simpàtics “consellers” perdin la simpatia, les formes i el discurs racional quan entenen finalment que els seus consells carregats de bona intenció no m’interessen i fins i tot em molesten, tractant-se de qüestions de casa meva. D’afers propis que només puc dirimir amb qui viu al meu país.

Em vé sempre a l’esperit el símil del divorci. Ningú de nosaltres, o gairebé ningú, admetria consells en una decisió tan personal, tan poc pública i tan íntima com la separació de l’ésser amb qui estem vinculats i amb qui compartim vida, fills, casa i anys de relació.

Tot plegat, l’allau de consells, l’atreviment, la falta de respecte i el to amenaçador i sovint agressiu que es pose de manifest quan no fem cas, tot plegat fa créixer la meva desconfiança.

Perquè tenen tan d’interès a que seguim units i sotmesos a l’estat espanyol?

És afecte o és voluntat de seguir posseïnt el nostre territori, de seguir intervenint de la pitjor forma possible en els nostres afers i de seguir decidint, fent i desfent a casa nostra?

Poques coses són previsibles, poques coses poden garantir-se. Poques es poden assegurar sense marge d’error.

Si Catalunya es decideix per l’independència patirem, però ara mateix ja disposem d’una considerable experiència de sofriment. Som un país fort, avesat a fer la viu-viu en un entorn complicat i aspre. Una raça acostumada a aguantar i a seguir empenyent en la direcció que ens interessa.

Si Catalunya es decanta per l’independència l’obtindrem, patirem i deixarem a les generacions següents el valuós llegat d’un país propi.

No m’aconsellin més, per favor.

Pierre Roca

  

Col.laboracions.

Des d’avui col.laboro amb Keli, una empresa del ram immobiliari, aportant continguts al blog del seu espai web.

Keli és sobretot una empresa jove, fundada i activada per una parella que també és jove i que aporta al projecte idees i molta energia.

No és una immobiliària més. Han creat un sistema que implica les parts des del primer moment i els hi funciona. Una bona notícia pel gremi, però també pel país, pels emprenedors i pels que, com jo mateix, observem atentamement l’evolució de la nostra economia, atents a qualsevol signe positiu.

S’asseguren la complicitat de qui vol vendre, formen equip i s’adrecen al possible comprador en termes de claredat i d’objectius compartits.

Sembla poca cosa, sembla insignificant però als negocis, com a la vida, l’actitud és essencial i determina l’evolució del procés i l’èxit de cada operació.

En un article recentment publicat a “Le Monde”, l’assagista francès Pascal Bruckner esmenta l’escepticisme europeu com causa de la crisi moral, conceptual i econòmica que patim. Pel que fa a l’estat espanyol hi afegeixo la mandra i el convenciment absurd de que malgrat les evidències som els millors en tot. Tot, tot.

Sent així no cal canviar, no cal evolucionar ni intentar aprendre. Perquè, si som els millors?

Els responsables de Keli han seguit el camí invers, després d’observar el panorama professional del seu àmbit d'actuació. Han detectat les mancances, els vicis i les deficiències acumulades durant els anys del diner fàcil, han espolsat els manuals, hi han afegit notes al marge i han tirant endavant amb la seva pròpia filosofia, la convicció d’anar pel bon camí i importants dosis d’energia i d’un positivisme convincent i comunicatiu. I feina, clar. Molta feina amanida amb bon humor i amb poques queixes.

Conscients de l’importància del seu esforç i de la necessitat d’incorporar a l’equip, de forma directa, indirecta o puntual, talents, idees i bones dosis d’oxígen.

Jo mateix entro en aquest esquema amb una funció molt concreta: escriure periòdicament sobre qualsevol cosa que faci referència a la part alta de la ciutat de Barcelona, mercat natural de l’empresa.

Tot plegat sembla fàcil però no ho és. El procés dels Keli's inclou moltes hores de reflexió, d'assimilar experiències pòpies i alienes, d'intuició, empenta, capacitat de decisió i unes quantes coses més.

Us recomano el web de Keli (www.keli.es).

Us agradarà.

Pierre Roca

Ternura.

La cariñosa preocupación de un sinfín de políticos, y otras figuras españolas más o menos públicas, por las innumerables desgracias que esperan a los catalanes en el caso de conseguir la independencia no me deja indiferente.

Al contrario, me enternece y me emociona viniendo de quien procede.

Me imagino, para poner un ejemplo clarito, a los socios de referencia del Real Madrid desviviéndose por una eventual escisión del FB Barcelona y reprendiendo afablemente a los socios díscolos.

“Chicos, chicos… ¿No veis que nunca os aceptaremos en la Liga de Fútbol Profesional? ¿No os pasa por la cabeza que haremos lo posible para fastidiaros, para que la UEFA os rechace como apestados y para que os veáis obligados a jugar en la azotea de algún edificio abandonado? Con lo que nosotros os queremos…”

Amores que matan, pero también declaraciones poco o nada creíbles que encubren a duras penas un odio rancio y turbio y lamentables afanes de venganza, de represalia, de apolillada intransigencia, de disciplina impuesta y de boicot.

¿Entenderán en algún momento que Catalunya no va contra nadie?

A fuerza de repetir conceptos tan esenciales y a fuerza de recibir respuestas surrealistas empiezo a creer que estamos en las antípodas, cuando no es así.

Veamos…

España –gobierno, instituciones y fuerzas vivas- denosta los nacionalismos ajenos mientras glorifica el suyo, el nacionalismo español, lo cual pone de relieve una contradicción de principio.

España se comporta en este momento como un marido tan celoso de su matrimonio que intenta mantener por la fuerza y bajo la amenaza de terribles consecuencias a la esposa que ha tomado la decisión de dejar el hogar común.

Además de lo ilegítimo de tal actitud, constriñendo la voluntad de un colectivo mayoritario con argumentos malintencionados, el Estado parece preferir una convivencia incómoda y conflictiva a la buena vecindad de dos países unidos por numerosos lazos afectivos, históricos, culturales y económicos.

Por encima de todo parece planear la tendencia atávica de lo español hacia el “ordeno y mando” y otras pulsiones raciales influidas por la testiculina.

Debería entenderse que la voluntad de un pueblo, en este caso el de Catalunya y siempre que las urnas así lo demuestren, ha de ser respetada y que a ella ha de supeditarse cualquier constitución y no al revés. La Constitución se modifica en un periquete –así se hizo cuando convino y de la mano de los dos partidos mayoritarios- pero la voluntad popular se reprime y deviene desazón, conflicto, malestar e inestabilidad permanente. España ya conoce ese tipo de desgracias y debería haber aprendido alguna cosa de esa época reciente y funesta.

El discurso independentista catalán, que quede bien claro, no es excluyente. Desde el principio se prevé que el castellano sea lengua cooficial, que los límites no supongan separación física ni comercial y que los acuerdos, numerosos, redunden a favor de ambos estados. Nadie habla de ejército ni de aranceles ni de peajes. Se estimula, al contrario, la creación de nuevas e importantes vías de comunicación entre la península y el resto de Europa. Una tarea, por cierto, en la que el estado español ha racaneado y que ahora figura de forma relevante en el largo memorial de agravios.

Los políticos de uno y otro bando, pero sobre todo los del Estado, han de aparcar sus manifestaciones altisonantes y sus veladas amenazas, tomar ejemplo de otros países occidentales que pasan o han pasado por trances parecidos, anunciar de forma clara y entendible que se respetará la voluntad de la mayoría y negociar hasta la extenuación. Jugar limpio y dejar las manifestaciones apocalípticas para sus propios juegos de salón.

Pierre Roca