Consells.

Fa anys –des que era petit- que no rebia tants consells.

Ara,  partir de l’explosió del sentiment independentista a Catalunya, rebo consells de tot arreu, generalment de part de gent que no conec.

Agraeixo la voluntat protectora i fins i tot paternal de qui m’aconsella, naturalment, però em sorprenen algunes coses.

Em sorpren per exemple no conèixer cap d’aquests consellers voluntaris. També em sorpren que la gran majoria d’aquestes ànimes generoses visqui fora del territori català.

Em sorpren així mateix que no parlin el meu idioma natal en una proporció del 99%.

Des del punt de vista cronològic, como ho he dit al principi, em sorpren que la rauxa dels consells es desencadeni a partir del passat dia onze de setembre.

També em sorpren l’atreviment de tota aquesta gent, quan m’aconsellen què he de voler i de votar. No m’imagino ni imagino cap dels meus amics, coneguts i saludats intentant modificar el criteri i la voluntat d’un altre poble que es decanti per la seva independència. S’imaginen aconsellant els de la llunyana Extremadura sobre el que han de fer o deixar de fer si es volguessin emancipar d'Espanya o fer-se portuguesos? Jo no.

Em fascina, per altra banda, que els simpàtics “consellers” perdin la simpatia, les formes i el discurs racional quan entenen finalment que els seus consells carregats de bona intenció no m’interessen i fins i tot em molesten, tractant-se de qüestions de casa meva. D’afers propis que només puc dirimir amb qui viu al meu país.

Em vé sempre a l’esperit el símil del divorci. Ningú de nosaltres, o gairebé ningú, admetria consells en una decisió tan personal, tan poc pública i tan íntima com la separació de l’ésser amb qui estem vinculats i amb qui compartim vida, fills, casa i anys de relació.

Tot plegat, l’allau de consells, l’atreviment, la falta de respecte i el to amenaçador i sovint agressiu que es pose de manifest quan no fem cas, tot plegat fa créixer la meva desconfiança.

Perquè tenen tan d’interès a que seguim units i sotmesos a l’estat espanyol?

És afecte o és voluntat de seguir posseïnt el nostre territori, de seguir intervenint de la pitjor forma possible en els nostres afers i de seguir decidint, fent i desfent a casa nostra?

Poques coses són previsibles, poques coses poden garantir-se. Poques es poden assegurar sense marge d’error.

Si Catalunya es decideix per l’independència patirem, però ara mateix ja disposem d’una considerable experiència de sofriment. Som un país fort, avesat a fer la viu-viu en un entorn complicat i aspre. Una raça acostumada a aguantar i a seguir empenyent en la direcció que ens interessa.

Si Catalunya es decanta per l’independència l’obtindrem, patirem i deixarem a les generacions següents el valuós llegat d’un país propi.

No m’aconsellin més, per favor.

Pierre Roca