Queixes.

Tenim la queixa fàcil.

Ens queixem de les faltes i les errades alienes, reals o no, sense assumir en cap moment les pròpies.

Desacreditem els poderosos pel sol fet de ser-ho, amb l’excepció dels futbolistes i altres professionals de l’esport d’elit amb qui som d’una condescendència sorprenent.

Les xarxes socials són un excel·lent mitjà per la queixa, la desqualificació i l’insult, repartits de forma equitativa i amb una generositat digna de millor causa. Per ser-ne creditor només cal ser –o semblar- ric o viure als barris benestants –encara que sigui en un piset de 20 m2.- o tenir un càrrec de responsabilitat. El que sigui.

O prendre decisions, que com sabem mai seran del gust de tots.

Els professionals de la queixa no filen prim ni tenen vergonya ni pudor ni admeten dubtes.

Un exemple que els habitants de Barcelona entendran amb facilitat és l’actual reforma de la plaça de les Glòries.

Durant dècades ens hem queixat de l’absurda integració de l’autopista a la Gran via en forma de vials sobre elevats. Una mena de tap que contribuïa a dividir la ciutat i que ni la posterior prolongació de la Diagonal -tampoc gaire afortunada, tot s’ha de dir- va aconseguir millorar.

Ara, després de no sé quants anys de crítiques aparentment unànimes, s’enderroca l’anomenada “anella de les Glòries” i els de les queixes ho critiquen amb ferocitat i, sobretot, sense més arguments que voler blanc quan és negre o negre quan és blanc.

Es critiquen la decisió, els arguments, les dates escollides, les solucions alternatives, el projecte i fins i tot els mitjans. La majoria dels crítics no pertany a cap col·lectiu professional o polític. Només són crítics, activitat que com tots sabem no exigeix gaire titulacions.

Els de les queixes recurrents es distingeixen perquè mai no proposen alternatives. Es limiten a dir no, a desqualificar i a titllar de qualsevol cosa els que han pres les decisions, activitat, per cert, que demana més implicació, més compromís, més coneixements i més criteri que la queixa permanent sense més arguments que la inspiració del moment.

El país és ple de presidents, de consellers i de ministres, de directors de cinema, d’entrenadors de futbol, d’arquitectes i de cuiners sense estudis ni carrera ni experiència. Sense més cultura que el palpit del moment, el que els atorga una capacitat il·limitada per expressar qualsevol cosa sobre gairebé tot.

Vomiten tòpics com qui respira, afirmant, per exemple, que els americans són tontets –deu ser per això que són la primera potència mundial- o que tots els francesos són una cosa o tots els anglesos una altra o tots els que condueixen un Mercedes fills de puta o els que duen camisa de color rosa uns marietes.

No saben de res però s’atreveixen amb tot, senten càtedra i criden més que la resta al bar de la cantonada, repartint insults i desqualificacions i penes de mort o de garjola que de dur-se a terme buidarien el país en dos dies deixant lliures, això sí, als dels crits i les sentències, que passarien d’aquesta forma a ser objecte dels odis dels altres, perpetuant una forma de pensar, de dir i d’actuar que dificulta més que qualsevol altra l’evolució i l’avenç. Un cicle suïcida fruit de la ignorància, de la intransigència i de l’escassa capacitat mental.

Una forma de ser i de fer que parteix de la convicció de l’excel·lència del jo per davant d’els dubtes i de la possibilitat que els altres en puguin saber més o ser més llestos o més preparats o senzillament més Intel·ligents, més eficients, més bons.

Que els altres puguin ser millors que un mateix.

Pierre Roca