8.31.2014

SEÑALES.

Con la gente y los medios es de mucha utilidad saber como y con quien se relacionan, quien les da de comer y quien ejerce de mentor en la sombra.

De ahí que el tono general de la edición de hoy, domingo treinta y uno de agosto del dos mil catorce, del diario La Vanguardia suene a retirada, a despedida y cierre y a resignación ante la perspectiva del llamado por algunos “problema catalán” y por otros, entre los que me cuento, “solució catalana”.

El editorial del periódico reseñado no lo firma esta vez Marius Carol, su flamante director, delegando en una de las firmas de la casa, y no me vengan ahora con aquello de las vacaciones. En esta época digital uno puede relajarse en las Maldivas y escribir a la vez y desde el porche del “bungalow” un artículo de relevancia que marca un punto de inflexión en la reciente y pertinaz deriva unionista del diario del conde de Godó.

La firma en cuestión, una dama, da a entender que el “daltabaix” es ineludible por la firmeza de unos y la incapacidad de otros. Por la indignación y la convicción de todo un pueblo y la escasa visión de futuro y la incapacidad de imaginar de un gobierno, el que mora en los madriles,  que no deja de repetir hasta el hastío tópicos y conceptos de manual con escasa o nula incidencia en la realidad del estado que dice administrar y concretamente de su flanco del noreste.

Si La Vanguardia arria las velas hasta ahora hinchadas por el viento que llegaba de Madrid es que las señales, todas las señales, llegan cargadas de otros augurios y que la dirección del medio, que no deja de ser un negocio familiar, entiende que de seguir en su línea de los últimos meses las cosas, y sobre todo los números, irán de mal en peor.

Para redondear y consolidar lo apuntado el ejemplar de hoy incluye un amplio reportaje-encuesta en el que se hace gala de neutralidad ante los datos que en él se exponen y que no reman a favor de las tesis españolistas.

Cierto que también se publica un texto del señor Puigverd en clave pesimista para los que esperamos el cambio de aires del 9-N, pero la sensación, finalizada la lectura de lo que viene a ser el tuétano de la publicación de hoy, es que la línea editorial ha iniciado un cambio sutil, discreto e imparable, adaptándose como una segunda piel a los distintos barómetros de la actualidad y recobrando el rumbo neutral, sensato y “assenyat”  -calificativo que viene de “seny”, sentido común- que ha distinguido durante años al prestigioso rotativo barcelonés.

Ahora mismo ardo en deseos de tener a mano el número de mañana lunes y el del martes y el de los días sucesivos, por si LV aporta más datos que además de confirmar lo percibido hoy nos revelen el nuevo talante de sus fuentes capitalinas. Destellos que nos iluminen, marcando alguna evolución de las conocidas tesis del gobierno que se limitan hasta ahora a un no generalizado a cualquier propuesta de cambio, de diálogo o de avance en el sentido de desahogar un país que es el mío, Catalunya, harto de incumplimientos, de humillaciones y de ninguneo.

Al tiempo, que el día D se acerca.


Pierre Roca  





8.30.2014

RURALS.

El meu primer record d’estada en una casa situada a l’àmbit rural vé de la infantesa.

La casa pertanyia a la meva àvia paterna i era a Creixell, un poble de la provincia de Tarragona que ara mateix podria ser exemple de com destrossar una localitat deliciosa descuidant-ne el creixement i permetent la proliferació d’obres de reforma grolleres i d’urbanitzacions que rivalitzen en mal gust i en deixadesa.

La casa era petita i l’únic servei de WC era l’anomenada comuna, una instal.lació precària a la que s’hi anava amb una galleda d’aigua i que emmagatzemava els fems humans al pou mort. Un cop l’any s’avisava al merdissaire, un professional que pagava per buidar el pou pudent en funció d’el grau d’acidesa del gènere acumulat, que venia posteriorment com adob pels horts. Per avaluar-lo tastava breument el producte, embrutant-se’n els dits, llepant-los en un gest rapidíssim, com d’insecte, i apreciant la qualitat del material per posar-hi preu.

El segón record de casa de pagès em transporta a Almacelles amb la mare dels meus primers dos fills. Feia poc que ens haviem casat i un amic arquitecte ens va convidar a casa d’uns parents llunyans. Era l’hivern, la casa era especialment freda i fosca i la futura mare i jo vam aprofitar l’avinentesa per fer-hi el nostre primer fill, que va ser filla.

Anys més tard vaig conèixer “can Borrell”, a la Cerdanya, un restaurant i hotelet que gràcies als comentaris de l’inefable periodista gastronòmic Xavier Domingo, que hi era convidat molt sovint, va adquirir en poc temps una fama injustificada. Aquí el concepte d’habitatge rural havia evolucionat. El restaurant perseguía la primera estrella del fabricant de pneumàtics, els clients eren gent de possibles i les cambres disposàven d’unes instal.lacions sanitàries de categoría superior.

El luxe i l’afany perquè el client pogués percebre tots i cada un dels matisos feréstecs de la terra incloía una gravació de sons –mugir de vaques i ocells que refilàven- que despertava els hostes, convençuts de trobar-se al bell mig d’una explotació ramadera com les dels contes.

Quan l’ocupant de la cambra obria la finestra i buscava inutilment el bestiar i l’aviram començava a intuïr que li estaven prenent el pel, sensació que es consolidava quan vaques i moixons callàven de cop i la veu del patró, un antic alcalde de Badalona, anunciava pels mateixos altaveus l’horari dels esmorzars, el del dinar i fins i tot el de la missa dominical.

També recordo una casa a Gòsol, on vaig ser per retratar una muntanya que van intentar convertir en estació d’esports d’hivern i una altra a prop de Vic, on els hostes haviem de fer cua per anar a fer un riu. I una altra, inoblidable, al “arrière pays” de l’Ametlla de Mar, que era com la “maison de Marie Claire” i a la que un servidor hi podia arribar a qualsevol hora del dia o de la nit, fent ús d'una clau acuradament amagada darrera d’una pedra. No hi havia electricitat i després de sopar, el patró, un francés que havia estat director de cine, convidava a conyac del bo mentre sonàven cançons de l’Yves Montand al “tocata” que funcionava amb piles.

Les cases rurals d’ara estàn classificades en funció de mil-i-un paràmetres, tenen jacuzzi i semblen més una botiga de decoració que un habitatge. S’hi paguen preus d’hotel de gamma alta, tenen mestresses i amos de tracte ensucrat, s’hi pot esmorzar l’embotit casolà i ecològic que fa el pagès de la masia propera i les cambres acostumen a ser prodigis de decoració suposadament rústica. S’hi lloguen bicicletes elèctriques, es faciliten itineraris turístics, s’hi poden practicar esports de risc –oh Déu meu!-, disposen de wi-fi i de televisió, no hi ha mosques i la remor llunyana d’un tractor és objecte de queixa al full de reclamació. La cuina, quan en fan, vol copiar la de les àvies i la dels cuiners guardonats i acaba sent un pastiche infumable a preu de restaurant parisenc.

Si algun dia obro una casa d’aquestes mantindré les goteres, no hi haurà més calefacció que el foc que fa bullir l’olla i em limitaré a facilitar-ne la clau. Ningú farà els llits ni la neteja però es podran fer servir les escombres i baietes.

Que no falti de res i que els hostes retrobin una mica de sana incomoditat, eixams de mosques i el plaer de fer caca entre dues pedres.

Emocions a flor de pell.


Pierre Roca



8.25.2014

PONSETI.

El radiofonista José Antonio Ponseti i el seu “alter ego” Manuel Carreño van rebre fa dos o tres anys l’encàrrec de liderar el programa esportiu de la cadena SER “Carrusel deportivo”.

El van capgirar, convertint-lo en espai radiofònic divertit, a voltes cridaner, sempre agosarat i absolutament innovador. Un espai que els anunciants, la saba de les emissores comercials, es disputàven i on els anuncis eren part del tot i participàven de la festa amb redactats sorprenents, mai avorrits.

El públic va seguir el joc i el programa, dels més antics de la ràdio estatal, va augmentar l’audiència i, suposo, els ingressos per aquest concepte.

Tot un èxit, fins que el passat mes de juliol la direcció de la casa va despedir la parella radiofònica amb arguments gens convincents, sobretot quan el creixement de la massa crítica era més que notable.

Sense els senyors Ponseti i Carreño el programa s’ha fet gran, se li ha arrugat la pell i ha fet panxeta. Ha perdut color, fent-se gris, tristot i avorrit, alleugerat de la salsa que el feia alegre, esbojarrat, rialler i accelerat. S’ha posat uns quants anys a sobre i ara s’emet en un format nou, contingut, prudent i sense punyetera gràcia.

És evident que el grup PRISA, co-propietari de la SER, és una empresa privada i no ha d’explicar res, però els canvis de “Carrusel deportivo”  porten la marca inconfusible de la pressió política, més eficient, taxativa i indissimulada com més gran és el grup.

Tal com estan les coses de les anomenades “emissores generalistes”, ara mateix la COPE, Onda Cero i Radio Nacional treballen a favor del partit que governa i s’han fet amb un dels programes de més audiencia del país, esborrant-ne la influència.

No és una bona notícia. La ràdio s’empobreix i el que ens subministra també. Notícies però també, i sobretot, aquesta estètica tronada i polsosa, com de grans magatzems madrilenys, que segueix tractant als catalans com “la región díscola” i ens castiga atorgant-nos condició de perifèria a la que regalen de tant en tant cinc minuts de llengua vernàcula.

A banda de les qüestions identitàries, em preocupa el salt enrere del programa esmentat i en coseqüència del grup mediàtic en sí mateix. El diari El País, que n’és part integrant, fa temps que s’ha alineat amb bona part de la premsa de la capital, expurgant els elements amb criteri propi de la redacció barcelonina, convertida ara en despatxet testimonial d’escassa representativitat.

És possible que el Ponseti miri de nou als Estats Units on ha treballat durant força temps. El Manu Carreño segueix fent feina a les teles de Mediaset, grup associat a Prisa des de fa un temps.

La decisió empobreix la ràdio d’interès general, amb el resultat previsible de la pèrdua de pes i de la fragmentació de l’audiència. El que seguim afeccionats a la ràdio ens haurem de buscar la vida –i el to que ens agrada- al món infinitessimal de les FM.


Pierre Roca


    

8.19.2014

CATALANS.

Un amic ha passat sis o set dies a Suïssa i torna amb la moral als peus.

Des dels mil i pocs quilòmetres de distància ha pogut constatar el nostre tarannà autodestructiu, la extranya atracció per la desfeta que ens plau vaticinar a cada conversa i l’egoïsme que ens supera i ens porta a qüestionar qualsevol punt de vista que no sigui el nostre, erigint-nos en mestres de tot quan no sabem gairebé res.

Als inicis de l’actual procés cap a la independencia vam poder creure que ho estàvem aconseguint. Que l’acord era majoritari malgrat algunes, poques, opinions discrepants.

Amb el pas del temps cada catalanet ha privilegiat el seu propi matís per desautoritzar els líders –els que sigui- i acabar argumentant que la única fórmula vàlida és la seva pròpia, fins al punt de rebutjar l’assistència a l’acte emblemàtic de la diada per fer palés el seu desacord amb un o altre dels dirigents, amb el procediment, amb el que diuen o amb el que fan i com ho fan.

Imagineu per un moment que el moviment i la voluntat contra els nazis, fa unes guantes dècades, no tantes com pensem, s’hagués criticat i qüestionat fins al punt d’afeblir-lo, amb la desfeta conseqüent. Imagineu que els soviètics no haguéssin participat per no coïncidir amb els americans i que ningú, només recolzat pel seu propi punt de vista, hagués admés l’opinió dels altres i fins i tot el lideratge de personatges d’una altra de les potències implicades.

No s’hagués guanyat la guerra i la nostra vida tindria ara mateix un rumb ben diferent.

A casa practiquem aquest joc suïcida que ens debilita. Ho fem amb el Barça, anunciant desfetes perquè no han fitxat el jugador que ens agrada, ho fem amb els alcaldes, que no dónen a la ciutat el carácter que voldriem i ara mateix ho fem amb els caps visibles del moviment pro-independència, que desqüalifiquem i desautoritzem amb una falta de respecte i d’informació notable, sorprenent i destructiva.

Després, quan tanta ignorància aconsegueix que les coses fracassin, ho celebrem amb la nostra frase preferida: “ja ho deia, jo”. I posats a fer repartim de forma equitativa la culpa, les raons de la ruïna i la responsabilitat de tot plegat, eximint-nos curiosament de qualsevol element inculpatori, posant d’evidència que els catalans, raça privilegiada com tots sabem, estem per sobre del bé i del mal.

Quan preconitzo que ara és temps de remar tots en la mateixa direcció, la majoritària, pera aconseguir l’essencial, deixant de banda –i per més endavant- els matisos i els detalls, se’m contesta que si, que és evident, però que si aquell personatge o aquesta institució hi són “jo no hi seré perquè no hi estic d’acord”. O sigui que ni cinc, que no hi ha forma, que tots volem ser més savis que ningú, prioritzant el nostre punt de vista amb una insistencia infantil.

Quan intento explicar que la declaració de l’expresident Pujol s’hauria de llegir en clau d’humilitat col.lectiva, fent-nos pensar que no som tant bons ni tant honestos ni tan exemplars ni tant diferents de la resta dels humans, se’m contesta en termes radicals i condemnatoris, com si mai ningú hagués trencat un plat o dissimulat un IVA o cobrat –o pagat- en negre.

Aquest país nostre serà fort quan cada ciutadà de Catallunya sigui conscient de les nostres mancances, quan ho siguem de la nostra ignorància i quan respectem els punts de vista aliens, ens agradin o no.

Quan poguem seguir un líder o un corrent d’opinió sense posar-hi per davant el nostre criteri miserable, generalment inoportú i esmentat únicament per raons d’inseguretat personal.

Quan convidem a casa a sopar el contrincant, l’oponent, el que no ens agrada o no defensa el mateix que nosaltres, parlant de tot plegat i respectant el seu punt de vista.

Catalunya serà o no serà en funció de tots i de cada un de nosaltres. No per culpa dels “dolents”, no perquè ens odien, no perquè defensin els seus propis interessos.



Pierre Roca  

8.18.2014

FIVE DAYS IN ANOTHER WORLD.

Shootings tend to be closed organizations.

Hermetic, working on "vase clos" and unrelated to the external world, the same world that allows the existence and justify the resources devoted to them.

The shooting of some ads for a brand of American food species and similar products, produced by Mandarin Film Production with a considerable group of professionals involved, which have lived and worked side by side during the last four days of July and first of August 2014, has not been an exception and has generated and fed his own dose of effort, suffering, euphoria, rivalry, envy, admiration and competitiveness. ‘Unexpendable’ humiliation, spontaneous sympathy, tensions, affection and incompatibility. Personal esteem, rejection, companionship, isolation.

Some moments of solitude.

The aliquot portion of feelings inherent in any human activity.

One of the key figures in the process has been an American woman from Los Angeles, the prestigious "food stylist" Alise Arato.

An experienced woman despite his youth, discreet, cautious and respectful, attentive to the observations and comments regarding her responsibility to make attractive the shape of the products we have worked for. Equipped with a substantial background knowledge, patience and respect by all the egos expressed, exploded and manifested in this type of work, Alise has dialogued more with the responsible action and silences than word. This way, she has conquered and reconquered criterion spaces that were part of the commission and its attributions, avoiding with no little elegance the obstacles that circumstances raised and the explosive mixture of wills and bitter fights to defend the ‘starring’ roles and the views of each charge.

From our privileged observatory of near collaborators, our experience has been so rewarding as intense, just as strong as barely visible.

The closed environment of the shooting, a world in itself in which vital tensions are played, attractions and possible animadversions, moments of success and defeat, retreat and advance just as the world in which we live in, here has been a privileged place from which to witness relentless struggles, occasional alliances, spontaneous sympathy or interest, insecurity fostered fierce attacks and closed defenses to ensure survival.

So, shootings are similar to most other human activities. We sympathize with some people, and some intangible force involuntarily distances us from certain people for reasons that we ignore.

Each of the five days of filming has been extended to infinity and has brought his own load of achievements and challenges overcome. Fears and strength, setbacks, land conquered and problems that sometimes –the less- seemed impossible to overcome.

For us, her closest team, Mr. Utset and the one who signs this text, sharing days of work, experience, effort, strategies, will, knowledge and ability to work with Mrs. Arato has been a short but vital period of a rare quality. A period we will not forget easily.

We feel improved, better technically and as human beings, flattered by having been beside her during moments of tension, eloquent silences, minimal progresses, painful defeats and in the end success, the minimal success of having achieved it once again.

Many thanks to Mrs. Arato. Thanks Alise.


Pierre Roca



English translation by Jordi Utset.

8.08.2014

ESCÀNDOLS.



Què farÍem sense els escàndols que embruten periòdicament el nostre dia a dia?

Possiblement inventar-los per evitar morir d’avorriment i per donar sortida a la mala conciència que arrosseguem des que el món és món –o al menys el nostre petit món, el que viu, somnia, treballa i mor entre el Pirineu, el Mediterrà i la Franja- i des que existim.

Quan la causa nacionalista sembla viva i recolzada per una ampla majoria ens falta temps per destrossar-la o al menys debilitar-la, aprofitant qualsevol petit o gran engany, qualsevol malifeta, qualsevol qüestió d'abast o de matisos.

Per fer-ho adoptem l’actitud dels sants representats a les imatges populars. Posat d’innocència i aureola  de santedat i d’estar per sobre del bé i del mal. 

Fixeu-vos que els culpables de tot són sempre els altres, sobretot si són polítics, forasters, rics o famosos. La resta dels habitants del país som d’una honestedat a prova de bomba. Exemplar. Ningú ha trencat mai un plat, ningú a comés cap petita o gran estafa, ningú ha dit mentides ni ha odiat –excepte als dolents, per dolents- ni ha dissimulat mínims robatoris o enganys propis o de l’àmbit familiar o de les amistats o del negociet dels pares. Ningú.

Qui deixa de pagar l’IVA si se’n presenta l’ocasió són els altres. Qui enganya als clients són ells. Mai nosaltres. Qui aprofita qualsevol avinentesa per no pagar el bitllet del bus o el del tren o un impost són sempre els de fora. Mai nosaltres. Mai.

Quan un polític, per exemple el señor Pujol, reconeix públicament que ha comès una infracció a la llei tenint capitals a l’estranger –cosa que fa uns anys feia tothom que aconseguia reunir alguns diners- s’aixequen les veus escandalitzades i demanen la presó, l’ultratge, la vergonya pública i la reclusió perpètua, com si l’home fós l’únic delinqüent del país.

Fins i tot responsables de partits polítics emmerdats fins al coll aixequen els braços en demanda de justicia i es posen com exemple de virtut, exigint penitència, dolor i humiliació per l’expresident i pels seus.

Fills de famílies que s’han enriquit usant i abusant dels privilegis que propicien els diners, les relacions o el cognom demanen l'afusellament del l’honorable i s’erigeixen en exemples vius del que s’ha de ser.

Ningú reconeix errades pròpies ni mínimes trampes ni distraccions més o menys conscients. Tots, tothom es revesteix de la túnica de l’exemple i vomita odis ferotges, sorprenents i inesperats.

La cosa es repeteix quan un responsable públic o un ens oficial o una institució s’equivoquen. La totalitat de la població crida al fracàs i proposa solucions, generalment absurdes o inviables. Dreceres impossibles o diferents formes de fer les coses, oblidant un cop més que ningú és al marge de l’errada. Ni vostè, lector, ni jo mateix. 

Quan a Barcelona van tenir lloc els lamentables fets de “can Víes”, al barri de Sants, l’ajuntament no ho va fer bé, és evident. 

Ho van fer bé els moviments socials que van protagonitzar aldarulls, incidents, episodis greus de violència i destrossa gratuïta de bens públics i privats? No, naturalment. Fent el que van fer van acabar donant la raó a les autoritats municipals i van exhibir una actitud de xantatge que poca gent vol com a norma de convivència. Un cop més els uns es van erigir com exemple i es van situar al marge, en uns llims irreals des dels que tot es veu amb una claredat meridiana i des dels que és fácil apuntar solucions absolutament inviables i que en el fons ningú vol.

Bona part de tot plegat passa en un marc d'enfrontament amb l’estat espanyol per l’anomenada “qüestió sobiranista”, raó per la qual no podem oblidar que l’aparell estatal disposa de mitjans no convencionals per complicar les coses, dividir i propiciar altres debats que acabin diluïnt l’afany legítim dels catalans per la independència.

Mitjans que ningú no esmenta però que són d’ús habitual a tots els països, sense excepcions. Es posen pals a les rodes dels discrepants, es creen focus d’atenció que distreuen els partidaris de la causa objecte del litigi, es desacrediten figures emblemàtiques i es dóna a entendre que les idees que no coincideixen amb l’interès del govern central només aportaran desgracia, divisió i pobresa.

A casa tot plegat es suma a la nostra afecció per la desconfiança, per la impaciència que ens caracteritza i per pretendre quasi sempre ser més llestos que els que lideren qualsevol iniciativa política, econòmica, pública o privada.

Si la cosa funciona diem que hi ha hagut sort o joc brut o que serà flor d’un estiu i si no funciona ens surt allò que tant ens agrada i ens deixa tan satisfets del “ja ho deia, jo”.

Esperem que per un cop no ho puguem dir i que les coses, les nostres coses de casa, surtin mitjanament bé.

Pierre Roca