RURALS.

El meu primer record d’estada en una casa situada a l’àmbit rural vé de la infantesa.

La casa pertanyia a la meva àvia paterna i era a Creixell, un poble de la provincia de Tarragona que ara mateix podria ser exemple de com destrossar una localitat deliciosa descuidant-ne el creixement i permetent la proliferació d’obres de reforma grolleres i d’urbanitzacions que rivalitzen en mal gust i en deixadesa.

La casa era petita i l’únic servei de WC era l’anomenada comuna, una instal.lació precària a la que s’hi anava amb una galleda d’aigua i que emmagatzemava els fems humans al pou mort. Un cop l’any s’avisava al merdissaire, un professional que pagava per buidar el pou pudent en funció d’el grau d’acidesa del gènere acumulat, que venia posteriorment com adob pels horts. Per avaluar-lo tastava breument el producte, embrutant-se’n els dits, llepant-los en un gest rapidíssim, com d’insecte, i apreciant la qualitat del material per posar-hi preu.

El segón record de casa de pagès em transporta a Almacelles amb la mare dels meus primers dos fills. Feia poc que ens haviem casat i un amic arquitecte ens va convidar a casa d’uns parents llunyans. Era l’hivern, la casa era especialment freda i fosca i la futura mare i jo vam aprofitar l’avinentesa per fer-hi el nostre primer fill, que va ser filla.

Anys més tard vaig conèixer “can Borrell”, a la Cerdanya, un restaurant i hotelet que gràcies als comentaris de l’inefable periodista gastronòmic Xavier Domingo, que hi era convidat molt sovint, va adquirir en poc temps una fama injustificada. Aquí el concepte d’habitatge rural havia evolucionat. El restaurant perseguía la primera estrella del fabricant de pneumàtics, els clients eren gent de possibles i les cambres disposàven d’unes instal.lacions sanitàries de categoría superior.

El luxe i l’afany perquè el client pogués percebre tots i cada un dels matisos feréstecs de la terra incloía una gravació de sons –mugir de vaques i ocells que refilàven- que despertava els hostes, convençuts de trobar-se al bell mig d’una explotació ramadera com les dels contes.

Quan l’ocupant de la cambra obria la finestra i buscava inutilment el bestiar i l’aviram començava a intuïr que li estaven prenent el pel, sensació que es consolidava quan vaques i moixons callàven de cop i la veu del patró, un antic alcalde de Badalona, anunciava pels mateixos altaveus l’horari dels esmorzars, el del dinar i fins i tot el de la missa dominical.

També recordo una casa a Gòsol, on vaig ser per retratar una muntanya que van intentar convertir en estació d’esports d’hivern i una altra a prop de Vic, on els hostes haviem de fer cua per anar a fer un riu. I una altra, inoblidable, al “arrière pays” de l’Ametlla de Mar, que era com la “maison de Marie Claire” i a la que un servidor hi podia arribar a qualsevol hora del dia o de la nit, fent ús d'una clau acuradament amagada darrera d’una pedra. No hi havia electricitat i després de sopar, el patró, un francés que havia estat director de cine, convidava a conyac del bo mentre sonàven cançons de l’Yves Montand al “tocata” que funcionava amb piles.

Les cases rurals d’ara estàn classificades en funció de mil-i-un paràmetres, tenen jacuzzi i semblen més una botiga de decoració que un habitatge. S’hi paguen preus d’hotel de gamma alta, tenen mestresses i amos de tracte ensucrat, s’hi pot esmorzar l’embotit casolà i ecològic que fa el pagès de la masia propera i les cambres acostumen a ser prodigis de decoració suposadament rústica. S’hi lloguen bicicletes elèctriques, es faciliten itineraris turístics, s’hi poden practicar esports de risc –oh Déu meu!-, disposen de wi-fi i de televisió, no hi ha mosques i la remor llunyana d’un tractor és objecte de queixa al full de reclamació. La cuina, quan en fan, vol copiar la de les àvies i la dels cuiners guardonats i acaba sent un pastiche infumable a preu de restaurant parisenc.

Si algun dia obro una casa d’aquestes mantindré les goteres, no hi haurà més calefacció que el foc que fa bullir l’olla i em limitaré a facilitar-ne la clau. Ningú farà els llits ni la neteja però es podran fer servir les escombres i baietes.

Que no falti de res i que els hostes retrobin una mica de sana incomoditat, eixams de mosques i el plaer de fer caca entre dues pedres.

Emocions a flor de pell.

Pierre Roca