ESCÀNDOLS.

Què farÍem sense els escàndols que embruten periòdicament el nostre dia a dia?

Possiblement inventar-los per evitar morir d’avorriment i per donar sortida a la mala conciència que arrosseguem des que el món és món –o al menys el nostre petit món, el que viu, somnia, treballa i mor entre el Pirineu, el Mediterrà i la Franja- i des que existim.

Quan la causa nacionalista sembla viva i recolzada per una ampla majoria ens falta temps per destrossar-la o al menys debilitar-la, aprofitant qualsevol petit o gran engany, qualsevol malifeta, qualsevol qüestió d'abast o de matisos.

Per fer-ho adoptem l’actitud dels sants representats a les imatges populars. Posat d’innocència i aureola  de santedat i d’estar per sobre del bé i del mal. 

Fixeu-vos que els culpables de tot són sempre els altres, sobretot si són polítics, forasters, rics o famosos. La resta dels habitants del país som d’una honestedat a prova de bomba. Exemplar. Ningú ha trencat mai un plat, ningú a comés cap petita o gran estafa, ningú ha dit mentides ni ha odiat –excepte als dolents, per dolents- ni ha dissimulat mínims robatoris o enganys propis o de l’àmbit familiar o de les amistats o del negociet dels pares. Ningú.

Qui deixa de pagar l’IVA si se’n presenta l’ocasió són els altres. Qui enganya als clients són ells. Mai nosaltres. Qui aprofita qualsevol avinentesa per no pagar el bitllet del bus o el del tren o un impost són sempre els de fora. Mai nosaltres. Mai.

Quan un polític, per exemple el señor Pujol, reconeix públicament que ha comès una infracció a la llei tenint capitals a l’estranger –cosa que fa uns anys feia tothom que aconseguia reunir alguns diners- s’aixequen les veus escandalitzades i demanen la presó, l’ultratge, la vergonya pública i la reclusió perpètua, com si l’home fós l’únic delinqüent del país.

Fins i tot responsables de partits polítics emmerdats fins al coll aixequen els braços en demanda de justicia i es posen com exemple de virtut, exigint penitència, dolor i humiliació per l’expresident i pels seus.

Fills de famílies que s’han enriquit usant i abusant dels privilegis que propicien els diners, les relacions o el cognom demanen l'afusellament del l’honorable i s’erigeixen en exemples vius del que s’ha de ser.

Ningú reconeix errades pròpies ni mínimes trampes ni distraccions més o menys conscients. Tots, tothom es revesteix de la túnica de l’exemple i vomita odis ferotges, sorprenents i inesperats.

La cosa es repeteix quan un responsable públic o un ens oficial o una institució s’equivoquen. La totalitat de la població crida al fracàs i proposa solucions, generalment absurdes o inviables. Dreceres impossibles o diferents formes de fer les coses, oblidant un cop més que ningú és al marge de l’errada. Ni vostè, lector, ni jo mateix. 

Quan a Barcelona van tenir lloc els lamentables fets de “can Víes”, al barri de Sants, l’ajuntament no ho va fer bé, és evident. 

Ho van fer bé els moviments socials que van protagonitzar aldarulls, incidents, episodis greus de violència i destrossa gratuïta de bens públics i privats? No, naturalment. Fent el que van fer van acabar donant la raó a les autoritats municipals i van exhibir una actitud de xantatge que poca gent vol com a norma de convivència. Un cop més els uns es van erigir com exemple i es van situar al marge, en uns llims irreals des dels que tot es veu amb una claredat meridiana i des dels que és fácil apuntar solucions absolutament inviables i que en el fons ningú vol.

Bona part de tot plegat passa en un marc d'enfrontament amb l’estat espanyol per l’anomenada “qüestió sobiranista”, raó per la qual no podem oblidar que l’aparell estatal disposa de mitjans no convencionals per complicar les coses, dividir i propiciar altres debats que acabin diluïnt l’afany legítim dels catalans per la independència.

Mitjans que ningú no esmenta però que són d’ús habitual a tots els països, sense excepcions. Es posen pals a les rodes dels discrepants, es creen focus d’atenció que distreuen els partidaris de la causa objecte del litigi, es desacrediten figures emblemàtiques i es dóna a entendre que les idees que no coincideixen amb l’interès del govern central només aportaran desgracia, divisió i pobresa.

A casa tot plegat es suma a la nostra afecció per la desconfiança, per la impaciència que ens caracteritza i per pretendre quasi sempre ser més llestos que els que lideren qualsevol iniciativa política, econòmica, pública o privada.

Si la cosa funciona diem que hi ha hagut sort o joc brut o que serà flor d’un estiu i si no funciona ens surt allò que tant ens agrada i ens deixa tan satisfets del “ja ho deia, jo”.

Esperem que per un cop no ho puguem dir i que les coses, les nostres coses de casa, surtin mitjanament bé.

Pierre Roca