AQUÍ I ARA.

Vinc de la concentració que ha tingut lloc davant l’Ajuntament de Vilafranca del Penedes.

La plaça és petita i s’ha omplert de gom a gom. Unes mil persones, calculo. Gent de totes les edats, molta samarreta groga –jo pantalons grocs i a dalt de negre- uns quants castellers per fer un pilar de tres, moltes senyeres i estelades de les dues versions, la lectura del comunicat, els slogans i els Segadors. Un acte senzill i entranyable. 

Cap crispació i uns quants rètols, que he vist anteriorment a d’altres actes i a bastants balcons, dient, entre altres consignes, que volem una relació fluïda amb Espanya. Amb els espanyols.

Tornant cap a casa he pensat que l’Estat ens pot acogotar, tocar el que no sòna, emprenyar, deixar d’invertir en infraestructures o el que se’ls acudeixi, però que mantenir aquesta actitud eternament pot ser caríssim a més d’avorrit.

Si ens volen mantenir amb la bota al coll hauran de reforçar la presència policial, hauran de fer front a la tensió permanent i al mal rotllo i a la insubmissió i a les putadetes i amb tot plegat els sortirà més car el farciment que el gall. Un negoci ruïnós que només es justifica per allò tan espanyol de “los cojones”.

En qüestió de negocis, ho dic per experiència, surt sempre infinitament més barat pactar que encaparrar-se i voler guanyar tant sí com no sense cedir ni un pam.

D’això, de cedir i de negociar i de maniobrar, els catalans en sabem un niu. Portem segles efrontats a un enemic més potent, més nombrós i sobretot més violent que nosaltres i no ens ha anat tant malament. Èpoques d’acotar el cap, és cert, i d’altres de parlar el nostre idioma a mitja veu i de no exhibir cap senyera ni de broma, però a hores d’ara el resum no sembla negatiu. Hem après que no som perfectes, que a casa hi ha bona i mala gent, lladres i criminals com arreu del món.

Enfrontats a Espanya som la part febla del binomi, és evident, però tenim paciència i fem molta feina subterrània i sabem resistir i posar bona cara davant de l’adversitat. I fe i voluntat i ganes de seguir i seguir.

Espanya –que no els espanyols- ens pot enviar guàrdies i tancs però no ho farà perquè la resta del món no deixa d’observar-nos. No som un forat amagat. Som, Catalunya, un dels principals receptors de turisme del planeta, per posar un exemple. Poca broma. I un nucli industrial dels més importants d’Europa. Això tampoc ho hem de perdre de vista.

Aquí i ara hem de demostrar paciència i tranquil.litat, hem d’anar a la nostra i no perdre mai de vista, mai, l’objectiu de la independencia. Jugar les cartes de la legalitat internacional –la seva homònima espanyola no és més que un tentacle del govern de Madrid- i avançar cap als grans acords amb l’Estat per fer les coses bé i quedar amics, si s’hi avenen.

Si no hi estan d’acord, que pot ser, aplicarem aquella reflexió castellana de “no hay mal que cien años dure” i seguirem com sabem fer-ho. Parlant, negociant, fent força i funcionant com bestioles que no paren mai de fer feina. Mai.

De moment cal blindar l’idioma i la cultura i guanyar parcel.les de poder en l’economia, conscients del nostre potencial en aquest àmbit.

Esforçar-nos per finançar les infraestructures que necessitem, prescindint de les intervencions grolleres, caríssimes i mal acabades dels nostres amics del centre. Ser proveïdors, ser clients.

Tot plegat ara i aquí, des d’aquest racó de país envoltat de vinyes.

Pierre Roca