POLÍTICS.

A l’hora de la veritat, quan semblava que ho teniem tot a l’abast, els polítics es porten com nens petits i amenacen amb esguerrar-ho i fer fum de la il.lusió de tot un poble.

Què els passa, als polítics? De quin mal pateixen?

Si ens trobessim a una de les classes de P3 de l’escola primària diriem que els nens o nenes que van dir que sí fa uns dies i que ara posen condicions tenen problemes d’immaduresa –és ben normal, pobrets, només tenen tres anys- i que amb el temps i l’experiència s’aniran centrant, creixaran i seran conseqüents amb el que diuen i suposem que pensen.

El que és preocupant és que els polítics que van dir sí i que ara fan veure que no n’estan segurs no tenen tres anys. En tenen al voltant dels quaranta, haurien de ser conscients de la responsabilitat que hem delegat en ells i haurien de demostrar engrunes de coherència i de rigor.

O dimitir dels seus càrrecs i ser dimitits i foragitats dels seus propis partits. Al carrer !

Amb el joc del sí però no estan minant la moral i l’energia dels que hem cregut en la seva voluntat d’unió i de rellegar els interessos de partit, els matisos i les diferents lectures de la realitat amb l’únic objectiu de la independència.

Un cop assolida la fita cada grup podria tornar a les vel.leitats que els ocupen i a discutir sobre el sexe dels àngels.

Un exemple? El del vehicle avariat en plena carretera, a una corba perillosa. Cada un dels cinc ocupants proposa una solució.

Trucar al RAC, trucar als mossos, no fer res i esperar, intentar arreglar el que no funciona o trucar alhora als mossos i al RAC, senyalitzar el vehicle i deixar-lo, esperant fora del cotxe i de la carretera com a mida de prudència.

És evident que la solució assenyada és la última, però també és possible que la estupidesa humana porti els ocupants del cotxe a discutir i a perdre el temps, arriscant l’objectiu principal: la supervivència.

L’exemple és molt esquemàtic però la nostra situació com a ciutadans de Catalunya no ho és menys. Malgrat les justificades reticències hem confiat en la paraula dels politics i ara veiem com es van traient del barret trucs, justificacions i arguments de mal pagador.

Si ho acaben fent malbé, si es carreguen les il.lusions de tots nosaltres i ens segueixen demanant el vot per les absurdes alternatives de sempre, si es perpetuen en les mentides i en els seus propis interessos i egoïsmes de pati d’escola, si ens segueixen prenent per tontets, pretenent aprofitar-se dels vots per fer la seva, si passa això no es mereixeran ni una butlleta.

Cap ni una, cap més mostra de confiança.

Ni ells ni el sistema que els acull i els recolza.

Que estiguin atents. Que no badin, que n’estem tips i sabem qui són.

Que es treguin les lleganyes i vagin pel camí acordat. Que no ens enganyin.

Pierre Roca

(CARTES D'AMOR) T'OLORO I T'ESTIMO.

T’oloro i t’estimo.

Em vaig enamorar de tu –t’ho dic sovint- oloran-te. O millor, primer vaig estimar el conjunt de les teves olors i després, quan vaig fixar-me en tu, vaig estimar l’ésser que originava aquelles sensacions que m’arribaven a través del nas.

Deus recordar que tot va començar a casa d’un amic comú: inauguració d’un pis, sopar amb divuit o vint convidats i la festeta posterior. Vaig anar-hi per intentar per enèssima vegada seduir una cosina del que estrenava casa, una noia molt atractiva que coquetejava amb mi i amb gairebé tots i que sempre acabava posant-me del pitjor humor.

Vaig ser dels primers d’arribar i vaig ajudar al meu amic en les seves funcions d’amfitrió, contestant les trucades al telèfon de la porta, accionant el botó del pany, rebent, saludant als coneguts i presentant-me als que no coneixia ni em coneixieu, com tu mateixa. Recordo que vas aparèixer amb dues amigues de no sé qui i que ni et vaig veure. La teva olor em va fascinar i vaig concentrar tota la meva energia en aquella percepció tan intensa que em portava a mons desconeguts, em feia visionar a gran velocitat imatges de colors vivíssims i em produïa efectes insospitats a ran de pell.

Vaig abandonar de seguit la meva tasca d’amfitrió delegat i vaig seguir la teva sentor, deixant-me guiar pel rastre olfactiu. Al cap d’uns moments et vaig mirar, naturalment, i la meva mirada va ser tan intensa –això m’ho has explicat tu- que et va atreure immediatament, propiciant el nostre primer diàleg.

Al cap de poca estona vaig confessar-te fins a quin punt em fascinava la teva olor, vas riure i vaig poder-te olorar sense embuts i sense dissimular, mentre reies i reies.

T’olorava els cabells, les orelles, les espatlles, nues amb aquell vestit d’escot vertiginós, les mans i els braços. Quan vaig robar-te el primer petó -tu vas facilitar-ho molt, ja ho sé- vaig olorar-te la cara i després els llavis, que vaig assaborir com ho fan els catadors, descobrint aromes llunyans que mai més s’esborraran.

Aquell dia les coses no van anar més lluny. Ni tu ni jo volíem precipitar res i durant els dies següents ens vam anar acostant en cercles concèntrics: un dia un cine i picar alguna cosa, dos o tres dies més tard sopar a un petit restaurant molt romàntic que et va encantar i un parell de copes al bar francès que tu coneixies i a la setmana següent, quan ja començava a neguitejar, mort de ganes d’olorar noves parcel·les de la teva pell, vas proposar-me un sopar a casa teva. –Cuinaré jo i ja veuràs. Pobre de tu que no t’agradi! Només cal que portis el vi-.

Vaig portar un vi caríssim, encara ho recordo, i em vaig comprar una camisa quasi tan cara com el vi. No vas fer comentaris sobre el vi però recordo que la camisa et va agradar molt i que la teva mà va posar especial èmfasi en sentir el tacte del teixit, posant-me com una moto. Després del sopar i d’acabar-nos l’ampolla, vam passar a l’escena del sofà i quan el sofà se’ns va quedar petit vam córrer al teu llit i vaig olorar i olorar i olorar, fins al punt de preocupar-te: “Que només m’oloraràs, rei?” vas deixar anar amb la veu molt i molt baixa. Vaig entendre de seguit que si volia seguir-te olorant durant molt de temps havia d’incorporar elements més convencionals al nostre tendra cos a cos.

Ara, passat un any, ens coneixem bastant més i sabem tots dos de quin peu calcem. Et faig l’amor tan apassionadament com puc per així, després d’haver-te satisfet, passar-me tot el temps del món oloran-te, matisant flaires, comparant l’olor de les aixelles amb la del clatell, diferenciant la sentor dels cabells de la de les mans o la del pubis de la que exhala la pell de l’esquena quan sues una mica després d’haver-nos estimat.

Conec de memòria el teu paisatge olfactiu, la teva particular geografia aromàtica, racons, plecs, moments, hores i fins i tot els teus estats anímics. T’oloro i sé si el teu dia ha estat feixuc o al contrari positiu, si només vols dormir o si em desitges, si necessites arraulir-te sobre el meu pit o sortir a caminar fins a l’esgotament. Si vols veure la tele o llegir, si tens ganes d’amanida o de llenties o d’un entrepà, si vols xerrar durant hores o escoltar música. Mai cap perfum, mai cap colònia ni cap desodorant que puguin desvirtuar l’essencial. Mai.

No vull ni imaginar-me què passarà si un dia em constipo, si perdo aquesta sensibilitat privilegiada i no puc olorar-te, deixes d’interessar-me, ja no et desitjo i el teu cos de dona de vint i pocs anys deixa de tenir l’estrany atractiu dels seus mil i un olors. Del seu llenguatge eteri que alimenta el nostre diàleg particular: la complexitat barroca de la teva ferum i el meu nas. La teva flaire i els meus somnis. La força colpidora i penetrant del teu aroma dolç i pesant i jo.

Crec molt sincerament, amor meu, que estem fets l’un per l’altre. L’un per olorar l’altra, l’altra per ser olorada per l’un.

Mai no estimaré cap altra olor.

Olfactivament teu,

Pierre Roca

 

    

(CARTES D'AMOR). PRINCESA...

Vaig estar esperan-te durant més d'una hora.

Vaig fer els cent passos –o mil, o dos mil- per la plaça de l’ajuntament -recordes que ens haviem citat allí?- intentant descobrir-te entre la gent, mirant l’aparador d’una botiga, apareixent per una cantonada o arribant com un corrent d’aire fresc per qualsevol dels carrers que neixen o que moren a la plaça.

Vaig donar tantes voltes i vaig mirar tan el rellotge i vaig exterioritzar tant i tant que esperava a algú que la noia de la llibreria de davant de l’ajuntament també es va posar a mirar, unint la seva mirada a la meva, intentant descobrir l’objecte del meu interés.

Quan passava una noia sola, ella la mirava i em mirava, avaluant la meva reacció. També ho feia amb alguns homes, per si l’objecte del meu neguit era un senyor.

Però qui no arribava eres tu i jo et buscava, caminava, voltava i consultava el rellotge i ella, la noia de la llibreria, compartia impaciències i s’encuriosia i al cap d’una bona estona era com si tots dos t’esperéssim. Jo per tot el que sentia i ella, suposo, per solidaritat.

Quan la meva espera ja durava més de tres quarts d’hora, la noia de la llibreria –una noia alta i prima, amb el cabell roig i ulleres i una faldilla que tremolava quan ella feia el més mínim moviment-, la noia de la llibreria, deia, em mirava i a voltes esbossava un lleu somriure, com per fer-me companyia, com per fer-me saber que no estava sol.

Jo també li vaig somriure i quan va tancar la botiga i es va girar per mirar-me sense embuts, vaig anar cap a ella i vaig proposar-li de fer un cafè. Ja ho veus, res de gaire original.

El cafè va convertir-se en un parell de copes de vi, en una conversa atabalada en la que ens ho volíem dir tot sense pauses, en la constatació de no poques coincidències vitals, d’algunes afinitats i de lleus i inesperades emocions.

Vam sopar junts, és clar.

T’escric des de casa seva, mentre la llum del matí entra per la balconada i ella s’està dutxant, després d’esmorzar plegats.

Ha estat una nit agradable, tendra, intensa i molt suau. Molt. De vegades ella dormia, de vegades es despertava i ens estimàvem, d’altres cops qui dormia era jo i ella –m’ho ha dit fa una estona- recordava entendrida el meu caminar impacient per la plaça de l’ajuntament i s’emocionava tant que no podia reprimir un petó que jo rebia entre somnis i només recordo com era d’agradable sentir la seva pell i el seu alè i el ritme pausat i viu del seu cos.

No et tornaré a esperar. Si passes algun cop per la plaça de l’ajuntament a l’hora de tancar les botigues, és possible que m’hi vegis, fent com qui tafaneja els llibres de l’aparador del seu negoci. Però ja sabràs que espero a la llibretera, a la faldilla que reacciona a cada un dels seus moviments, a les ulleres amb les que emmascara uns ulls verds fascinadors i al seu insolent cabell roig.

No et tornaré a esperar mai més. No vens llibres ni portes faldilles ni tampoc ulleres. Ni tan sols recordo el color dels teus cabells i a més, confessa-ho, utilitzes lentilles.

Està ben decidit: no et tornaré a esperar mai més.

Pierre ROCA