(CARTES D'AMOR). PRINCESA...

Vaig estar esperan-te durant més d'una hora.

Vaig fer els cent passos –o mil, o dos mil- per la plaça de l’ajuntament -recordes que ens haviem citat allí?- intentant descobrir-te entre la gent, mirant l’aparador d’una botiga, apareixent per una cantonada o arribant com un corrent d’aire fresc per qualsevol dels carrers que neixen o que moren a la plaça.

Vaig donar tantes voltes i vaig mirar tan el rellotge i vaig exterioritzar tant i tant que esperava a algú que la noia de la llibreria de davant de l’ajuntament també es va posar a mirar, unint la seva mirada a la meva, intentant descobrir l’objecte del meu interés.

Quan passava una noia sola, ella la mirava i em mirava, avaluant la meva reacció. També ho feia amb alguns homes, per si l’objecte del meu neguit era un senyor.

Però qui no arribava eres tu i jo et buscava, caminava, voltava i consultava el rellotge i ella, la noia de la llibreria, compartia impaciències i s’encuriosia i al cap d’una bona estona era com si tots dos t’esperéssim. Jo per tot el que sentia i ella, suposo, per solidaritat.

Quan la meva espera ja durava més de tres quarts d’hora, la noia de la llibreria –una noia alta i prima, amb el cabell roig i ulleres i una faldilla que tremolava quan ella feia el més mínim moviment-, la noia de la llibreria, deia, em mirava i a voltes esbossava un lleu somriure, com per fer-me companyia, com per fer-me saber que no estava sol.

Jo també li vaig somriure i quan va tancar la botiga i es va girar per mirar-me sense embuts, vaig anar cap a ella i vaig proposar-li de fer un cafè. Ja ho veus, res de gaire original.

El cafè va convertir-se en un parell de copes de vi, en una conversa atabalada en la que ens ho volíem dir tot sense pauses, en la constatació de no poques coincidències vitals, d’algunes afinitats i de lleus i inesperades emocions.

Vam sopar junts, és clar.

T’escric des de casa seva, mentre la llum del matí entra per la balconada i ella s’està dutxant, després d’esmorzar plegats.

Ha estat una nit agradable, tendra, intensa i molt suau. Molt. De vegades ella dormia, de vegades es despertava i ens estimàvem, d’altres cops qui dormia era jo i ella –m’ho ha dit fa una estona- recordava entendrida el meu caminar impacient per la plaça de l’ajuntament i s’emocionava tant que no podia reprimir un petó que jo rebia entre somnis i només recordo com era d’agradable sentir la seva pell i el seu alè i el ritme pausat i viu del seu cos.

No et tornaré a esperar. Si passes algun cop per la plaça de l’ajuntament a l’hora de tancar les botigues, és possible que m’hi vegis, fent com qui tafaneja els llibres de l’aparador del seu negoci. Però ja sabràs que espero a la llibretera, a la faldilla que reacciona a cada un dels seus moviments, a les ulleres amb les que emmascara uns ulls verds fascinadors i al seu insolent cabell roig.

No et tornaré a esperar mai més. No vens llibres ni portes faldilles ni tampoc ulleres. Ni tan sols recordo el color dels teus cabells i a més, confessa-ho, utilitzes lentilles.

Està ben decidit: no et tornaré a esperar mai més.

Pierre ROCA