T’oloro i t’estimo.
Em vaig enamorar de tu
–t’ho dic sovint- oloran-te. O millor, primer vaig estimar el conjunt de les
teves olors i després, quan vaig fixar-me en tu, vaig estimar l’ésser que
originava aquelles sensacions que m’arribaven a través del nas.
Deus recordar que tot va començar
a casa d’un amic comú: inauguració d’un pis, sopar amb divuit o vint convidats
i la festeta posterior. Vaig anar-hi per intentar per enèssima vegada seduir
una cosina del que estrenava casa, una noia molt atractiva que coquetejava amb
mi i amb gairebé tots i que sempre acabava posant-me del pitjor humor.
Vaig ser dels primers d’arribar i
vaig ajudar al meu amic en les seves funcions d’amfitrió, contestant les trucades
al telèfon de la porta, accionant el botó del pany, rebent, saludant als
coneguts i presentant-me als que no coneixia ni em coneixieu, com tu mateixa.
Recordo que vas aparèixer amb dues amigues de no sé qui i que ni et vaig veure.
La teva olor em va fascinar i vaig concentrar tota la meva energia en aquella
percepció tan intensa que em portava a mons desconeguts, em feia visionar a
gran velocitat imatges de colors vivíssims i em produïa efectes insospitats a
ran de pell.
Vaig abandonar de seguit la meva
tasca d’amfitrió delegat i vaig seguir la teva sentor, deixant-me guiar pel
rastre olfactiu. Al cap d’uns moments et vaig mirar, naturalment, i la meva
mirada va ser tan intensa –això m’ho has explicat tu- que et va atreure
immediatament, propiciant el nostre primer diàleg.
Al cap de poca estona vaig
confessar-te fins a quin punt em fascinava la teva olor, vas riure i vaig
poder-te olorar sense embuts i sense dissimular, mentre reies i reies.
T’olorava els cabells, les
orelles, les espatlles, nues amb aquell vestit d’escot vertiginós, les mans i
els braços. Quan vaig robar-te el primer petó -tu vas facilitar-ho molt, ja ho
sé- vaig olorar-te la cara i després els llavis, que vaig assaborir com ho fan
els catadors, descobrint aromes llunyans que mai més s’esborraran.
Aquell dia les coses no van anar
més lluny. Ni tu ni jo volíem precipitar res i durant els dies següents ens vam
anar acostant en cercles concèntrics: un dia un cine i picar alguna cosa, dos o
tres dies més tard sopar a un petit restaurant molt romàntic que et va encantar
i un parell de copes al bar francès que tu coneixies i a la setmana següent,
quan ja començava a neguitejar, mort de ganes d’olorar noves parcel·les de la
teva pell, vas proposar-me un sopar a casa teva. –Cuinaré jo i ja veuràs. Pobre
de tu que no t’agradi! Només cal que portis el vi-.
Vaig portar un vi caríssim, encara
ho recordo, i em vaig comprar una camisa quasi tan cara com el vi. No vas fer
comentaris sobre el vi però recordo que la camisa et va agradar molt i que la
teva mà va posar especial èmfasi en sentir el tacte del teixit, posant-me com
una moto. Després del sopar i d’acabar-nos l’ampolla, vam passar a l’escena del
sofà i quan el sofà se’ns va quedar petit vam córrer al teu llit i vaig olorar
i olorar i olorar, fins al punt de preocupar-te: “Que només m’oloraràs, rei?”
vas deixar anar amb la veu molt i molt baixa. Vaig entendre de seguit que si
volia seguir-te olorant durant molt de temps havia d’incorporar elements més
convencionals al nostre tendra cos a cos.
Ara, passat un any, ens coneixem
bastant més i sabem tots dos de quin peu calcem. Et faig l’amor tan
apassionadament com puc per així, després d’haver-te satisfet, passar-me tot el
temps del món oloran-te, matisant flaires, comparant l’olor de les aixelles amb
la del clatell, diferenciant la sentor dels cabells de la de les mans o la del
pubis de la que exhala la pell de l’esquena quan sues una mica després
d’haver-nos estimat.
Conec de memòria el teu paisatge
olfactiu, la teva particular geografia aromàtica, racons, plecs, moments, hores
i fins i tot els teus estats anímics. T’oloro i sé si el teu dia ha estat
feixuc o al contrari positiu, si només vols dormir o si em desitges, si
necessites arraulir-te sobre el meu pit o sortir a caminar fins a l’esgotament.
Si vols veure la tele o llegir, si tens ganes d’amanida o de llenties o d’un
entrepà, si vols xerrar durant hores o escoltar música. Mai cap perfum, mai cap
colònia ni cap desodorant que puguin desvirtuar l’essencial. Mai.
No vull ni imaginar-me què passarà
si un dia em constipo, si perdo aquesta sensibilitat privilegiada i no puc
olorar-te, deixes d’interessar-me, ja no et desitjo i el teu cos de dona de
vint i pocs anys deixa de tenir l’estrany atractiu dels seus mil i un olors. Del
seu llenguatge eteri que alimenta el nostre diàleg particular: la complexitat
barroca de la teva ferum i el meu nas. La teva flaire i els meus somnis. La
força colpidora i penetrant del teu aroma dolç i pesant i jo.
Crec molt sincerament, amor meu,
que estem fets l’un per l’altre. L’un per olorar l’altra, l’altra per ser
olorada per l’un.
Mai no estimaré cap altra olor.
Olfactivament teu,
Pierre Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada