Reciclatge.

Fa més d’un segle que al nostre país hi ha empreses dedicades al reciclatge.

Les primeres es van crear al voltant del sector tèxtil que generava –i genera- diferents desperdicis aprofitables per d’altres indústries o activitats. Amb els retalls i restes de cotó se’n fa paper de molta qualitat i aquest altre sector, el del paper, va generar al seu torn i al seu entorn negocis de reciclatge i d’aprofitament.

Amb les restes i retalls de paper i cartró se’n fa més paper i així la roda –el cicle- es perpetua estalviant ingents quantitats de pasta de fusta.

El mateix podem dir dels metalls fèrrics i no fèrrics. Es recuperen, es fonen de nou i surten altre cop al mercat lluents i brillants.

Es recicla el cautxú dels pneumàtics, el vidre, el plàstic, les radiografies per aprofitar-ne la plata de l’emulsió sensible, etc.

Fins fa uns vint-i-cinc anys el reciclatge era cosa dels anomenats drapaires. A ciutat teníen botigues on la gent portava paquets de diaris llegits, llibres vells, estris de cuina abonyegats, restes de fil elèctric, roba vella i en general qualsevol cosa que hagués perdut vigencia. El drapaire ho pagava segons l’antiga llei de l’oferta i la demanda i la seva capacitat de regatejar –de negociar- ho classificava per productes i qualitats i ho revenia a majoristes que ho tornàven a vendre a les indústries que utilitzàven el rebutg com a complement de la matèria primera amb la que fabricàven paper o lingots de metall o coses tan sorprenents com els draps nets per netejar màquines. O vidre per fer envasos o embalatges de plàstic. De tot.

Quan els polítics de la nostra incipient democràcia van llegir la paraula reciclatge va ser com si descobrissin América. Amb la boca plena d’una expressió que van fer seva des del principi van inventar sistemes i procediments que existien i funcionàven des de cent anys abans, van oblidar acuradament l’entramat industrial que s’hi dedicava, van foragitar els negocis dels drapaires de les ciutats i van posar-se d’acord directament amb els gegants del sector, instal.lats generalment als polígons industrials de la periferia, per negociar les ingents quantitats de desperdici que un complex dispositiu municipal recolliria, passant per alt els drapaires de barri i els majoristes de poca envergadura.

L’entramat de recollida és públic i es paga fonamentalment amb els impostos, així com la publicitat que recorda amb insistència als ciutadans que cal reciclar. Com és evident, ningú paga al veí pels cinc kilos de diari ni per les ampolles de cava ni per la planxa vella. Els drapaires han deixat d’existir i han estat remplaçats per munions de vehicles de transport –cotxets de nadó, carretons de súpermercat o camionetes- que recorren els carrers recollint qualsevol cosa que tingui algún valor.

Resumint, el sector públic s’ha carregat la part més visible i més viva d’un important sector industrial i comercial, ha eliminat l’afany de reciclar del personal -que ja no cobra res per fer-ho- ha muntat un dispositiu feixuc, car i ineficient i ha aconseguit l’aparició d’ingents quantitats de drapaires esporàdics que donen als nostres carrers un aspecte bastant més tercermundista que el de les modestes botigues dels drapaires tradicionals.

A sobre s’ha deixat perdre la funció social i vertebradora del drapaire de barri i s’ha esborrat qualsevol menció a l’ofici. Com si no haguessin existit mai, com si no fossin més que un acudit nostàlgic del cantant Joan Manuel Serrat.

És possible que la crisi que patim recicli –de fet ja ho està fent- la indispensable activitat del drapaire.

Pierre Roca