PONSETI.

El radiofonista José Antonio Ponseti i el seu “alter ego” Manuel Carreño van rebre fa dos o tres anys l’encàrrec de liderar el programa esportiu de la cadena SER “Carrusel deportivo”.

El van capgirar, convertint-lo en espai radiofònic divertit, a voltes cridaner, sempre agosarat i absolutament innovador. Un espai que els anunciants, la saba de les emissores comercials, es disputàven i on els anuncis eren part del tot i participàven de la festa amb redactats sorprenents, mai avorrits.

El públic va seguir el joc i el programa, dels més antics de la ràdio estatal, va augmentar l’audiència i, suposo, els ingressos per aquest concepte.

Tot un èxit, fins que el passat mes de juliol la direcció de la casa va despedir la parella radiofònica amb arguments gens convincents, sobretot quan el creixement de la massa crítica era més que notable.

Sense els senyors Ponseti i Carreño el programa s’ha fet gran, se li ha arrugat la pell i ha fet panxeta. Ha perdut color, fent-se gris, tristot i avorrit, alleugerat de la salsa que el feia alegre, esbojarrat, rialler i accelerat. S’ha posat uns quants anys a sobre i ara s’emet en un format nou, contingut, prudent i sense punyetera gràcia.

És evident que el grup PRISA, co-propietari de la SER, és una empresa privada i no ha d’explicar res, però els canvis de “Carrusel deportivo”  porten la marca inconfusible de la pressió política, més eficient, taxativa i indissimulada com més gran és el grup.

Tal com estan les coses de les anomenades “emissores generalistes”, ara mateix la COPE, Onda Cero i Radio Nacional treballen a favor del partit que governa i s’han fet amb un dels programes de més audiencia del país, esborrant-ne la influència.

No és una bona notícia. La ràdio s’empobreix i el que ens subministra també. Notícies però també, i sobretot, aquesta estètica tronada i polsosa, com de grans magatzems madrilenys, que segueix tractant als catalans com “la región díscola” i ens castiga atorgant-nos condició de perifèria a la que regalen de tant en tant cinc minuts de llengua vernàcula.

A banda de les qüestions identitàries, em preocupa el salt enrere del programa esmentat i en coseqüència del grup mediàtic en sí mateix. El diari El País, que n’és part integrant, fa temps que s’ha alineat amb bona part de la premsa de la capital, expurgant els elements amb criteri propi de la redacció barcelonina, convertida ara en despatxet testimonial d’escassa representativitat.

És possible que el Ponseti miri de nou als Estats Units on ha treballat durant força temps. El Manu Carreño segueix fent feina a les teles de Mediaset, grup associat a Prisa des de fa un temps.

La decisió empobreix la ràdio d’interès general, amb el resultat previsible de la pèrdua de pes i de la fragmentació de l’audiència. El que seguim afeccionats a la ràdio ens haurem de buscar la vida –i el to que ens agrada- al món infinitessimal de les FM.

Pierre Roca