Ferits.

Aquest país i els que l’habitem estem ferits. Malferits. Molt tocats.

Les ferides i els cops i les desfetes són part essencial del menú ordinari de la vida però en aquest cas la ferida és profunda i dolorosa. De les que costa curar.

El mal no és únicament la ruïna i veure com trontolla tot plegat. El que fa més mal és constatar que no som tan llestos ni tan guapos ni tan enginyosos. Ni tan honrats com ens pensàvem. Ni tan treballadors ni tan previsors.

El mal també ve de donar-nos compte que no ens han dirigit i administrat els millors. Ara ens n’adonem que la majoria de nosaltres som tirant a curtets però que la minoria selecta que ha manat durant tots aquests anys no és millor i que sovint és pitjor que la majoria.

Votant-los, escollint-los, ens hem equivocat. O ens hem deixat prendre el pel, que pel cas és el mateix. No és qüestió d’opcions. Uns i altres l’han pifiat generosament i alguns han cregut que els recursos que administraven havien passat a ser de la seva propietat.

Durant tots aquests anys no han tingut la capacitat d’arribar a acords per corregir la disbauxa organitzativa, el caos de les finances publiques i privades i la regulació de nombrosos nivells de l’Administració del país. Durant tot aquest temps no han pogut preveure que la despesa exagerada i sense control acabaria, com en qualsevol empresa o llar, així, com ara, havent de parar la ma per aconseguir diners als mercats internacionals a qualsevol preu.

Decididament no ens manen els millors.

Dirigeix el país una mal anomenada “classe política” abocada al ridícul permanent, a dir bretolades sense cap vergonya i cometre errors que no toleraríem a un alumne de segon d’ESO.

És sospitós per altra banda que la majoria de polítics i dirigents, amb alguna comptada excepció, treballi amb un elevat nivell d’exigència i de disponibilitat a canvi de salaris que contràriament al que pensa el personal són baixos per qualsevol alt càrrec d’una empresa privada.

Si fossin tan bons com ens pensem estarien treballant al sector privat guanyant més diners, però no hi són per raons evidents: no tenen el nivell professional necessari.

Amb tants anys no han aconseguit regular la presència de bicicletes al tràfec urbà o interurbà, no s’han entès –sempre per qüestions partidistes i de sectarisme- amb l’oposició o amb al govern per fer prosperar el país i han perpetrat desgavells de rècord Guinnes en qüestions tan bàsiques com el subministrament d’aigua, per posar exemples coneguts per tots.

Es posen medalles per fer circular pels carrers de la ciutat mitja dotzena de camions de la neteja elèctrics, per exemple, quan a Suïssa, un país situat a mil-i-pocs kilòmetres del nostre pel que fa a la distancia però a anys-llum per la forma de govern, fa mig segle –mig segle!- que molts serveis públics es presten amb vehicles elèctrics.

El que fa mal és donar-nos compte ara, en plena caiguda en picat, que ens hem equivocat i que hem confiat en qui no tocava.

El que fa sagnar la ferida és la impotència, la falta d’arguments i la pusil·lanimitat d’equips de govern anquilosats i amb un preocupant dèficit de bagatge intel·lectual.

El que em fot personalment és que s’ho han carregat tot i que jo em sento responsable per no haver-los parat els peus quan encara hi érem a temps.

A uns i altres.


Pierre Roca