AFECTES.

Sé des de fa molts anys que entre els catalans i els habitants de la resta de la península ibèrica hi ha importants llaços afectius.

Per raons de proximitat molts catalans tenim algun arrel espanyol i tots n’estem encantants i orgullosos.

En el meu cas un avi matern aragonés que no vaig arribar a conèixer va deixar la seva impronta i n’estic molt content.

També és cert que a força de conviure a les ciutats i als pobles hem tingut les nostres diferències però res d’important. A les escoles hem tingut temps de saber com som uns i altres i davant de qualsevol desacord als d’aquí ens ha faltat temps per reconèixer que no som perfectes. Per sort.

La convivència no és possible sense respecte mutu i aquí no hem tingut mai problemes seriosos, tot i que la pressió dels successius governs espanyols sempre ens ha intentat substreure l’ús de la llengua i d’altres qüestions que són importants per nosaltres i que hem anat salvant fent la viu viu i, sobretot, fent veure que no passava res, que qui havia de cedir l’idioma erem nosaltres per evitar que l’altra part es sentís incòmoda.

Amb l’adveniment de la democràcia vam arribar a creure que haviem assolit unes fites de llibertat que enyoràvem des de molts anys enrere sense fer soroll. « A partir d’ara anirem millorant » ens deiem. I realment l’avenç va ser considerable i la convivència va seguir entre uns i altres i tot eren flors i violes.

Vam viure uns anys de festa amb el primer govern socialista, però funesta arribada del PP va complicar-ho tot i les retallades de drets van començar. Retallades mínimes en qüestió de llibertats però persistents i que significàven un nou pas enrere que ens costava entendre.

El PSOE va guanyar de nou les eleccions i un altre cop vam creure que ens haviem tret de sobre la pressió, però amb el pas del temps als socialistes els havien agradat els vestits fets a mida i les corbates de seda i els cotxes grans i les amants i no van estar per la feina. Van ser uns polítics semblants als que havien perdut les eleccions i no van facilitar més avenços fins que la força de personatges com el Pasqual Maragall va aconseguir el nou estatut, nous aires de llibertat i noves i importants dosis d’optimisme.

Fins la impugnació, fins la sentència del Tribunal Constitucional, fins la devallada i la crisi i el triomf, altre cop, del Partit Popular, amb consignes clares per limitar les llibertats i reduïr la llengua al folklore i la nostra manera de fer a maníes que s’anirien diluïnt.

I fins ara, en un moment on una part important dels habitants d’aquest país nostre, Catalunya, definitivament farta d’enganys, de menyspreus i d’abusos flagrants ha decidit marxar i recuperar l’independència perduda fa tres-cents anys.

Fins aquí el relat sembla normal, coherent i fins i tot natural.

El que em sorprèn agradablement és que tants habitants de la resta de l’Estat, tanta gent, ens estimi fins al punt d’aconsellar-nos que no ho fem, que no ens anirà bé, que no estarem mai tan contents com ara mateix, que el món sencer se’ns posarà d’esquena i que si ho fem tornarem a l’edat de pedra.

M’afalaga i m’emociona que tanta gent pensi en nosaltres i en el nostre benestar.

Se m’acudeix que de la mateixa manera que mai no m’he permès opinar ni emetre criteris –ni encara menys aconsellar- la parella que es separa o els socis que decideixen dissoldre la societat, ara tampoc m’ho permetria si una part d’Espanya, la que fós, es manifestés a favor de la seva independència i anunciés que es separa de la resta del país. Pensaria que són adults i que saben el que fan.

Els proposaria la meva ajuda per assolir l'objectiu i em limitaria a observar, però bona part dels espanyols, en canvi, ens ofeguen a consells, amenaces i exigències que entren de plè a àmbits que només són nostres.

Em diuen que només és afany de conservar els ingressos que reben de Catalunya però no m’ho acabo de creure.

És amor, n’estic segur, encara que no sempre ben expressat, encara que no sempre ben canalitzat i sovint verbalitzat amb un tarannà autoritari del que n’hem rebut sobredosis per donar i per vendre i que detectem a molta distància.

Que ens deixin fer, que ens deixin expressar el que volem, que ens deixin ser uns bons veïns, més que un poble sotmès. Que ens deixin conviure amb tothom respectuosament com sempre ho hem fet.

Que ens deixin.

Pierre Roca