OBITUARIS.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre un conegut meu i va morir al cap de tres o quatre dies.

Podria ser casualitat, però és que un parell d’anys abans m’havia passat el mateix amb una altra persona i aquestes coses fan pensar.

Després de cada un d’aquests incidents m’ha trucat gent prohibint-me que els esmenti a qualsevol dels meus escrits. Respecto la voluntat d’uns i altres però no crec que això els salvi del previsible final.

La mare parlava sempre de mi en termes inquietants.

Dels seus tres fills –una nena i dos nois- jo era el malaltís, el nen delicat que semblava destinat a una mort prematura. Amb el temps es va anar descobrint que el noi delicat era dur com la pedra foguera i que plantava cara a les tempestes. La meva germana petita –vaig ser el primogènit- va morir d’accident amb menys de tres anys i el meu germà també d’accident quan en tenia sis.

L’adolescent delicat, el noi que mai escollien per l’equip de futbol de l’escola, va seguir endavant, aguantant malaltíes i els vaticinis dramàtics d’alguns metges, fins que vaig decidir que ja n’hi havia prou i vaig foragitar de mí les malalties. Em vaig inventar un personatge i porto seixanta-sis anys voltant i vivint amb intensitat.

La mare, deia, es referia a mi en termes inquietants. Quan passats els anys la visitava a la residència de monges franceses de Sant Feliu de Llobregat coincidia algun cop amb conegudes o amigues seves que hi anàven a fer tertúlia.

“És el teu fill, Pilar?” I la Pilar, la mare, explicava que sí, que era el seu fill gran però que n’havia tingut dos que s’havien mort. “Dos molt macos. La nena i un nen. Van morir i m’ha quedat això” –la mare deia això, no aquest-. “Però això, continuava referint-se a mí, no es morirà mai. N’ha aguantat de tots els colors i se n’ha sortit sempre. »

Primer no en feia massa cas però amb el temps hi vaig pensant i no descarto la immortalitat. Tothom s’ha anat morint fins ara, és ben cert, però algun dia n’hi ha d’haver un que no la dinyi i podria ser jo.

El fet és que la meva relació amb la mort no és gens dramàtica. De morts n’he vist uns quants i conec de prop la reacció de les famílies, així com els protocols i els rituals religiosos o pagans. Els procediments industrials per condicionar els cossos, deixar-los presentables i cremar-los o enterrar-los després d’unes cerimònies teatrals.

Em costa creure que la gent es mori i que tot s’acabi així. Penso més aviat que seguim pul.lulant per l’univers –l’univers és molt gran, no es preocupin- i fent coses o pensant o funcionant com uns ens destinats a alguna missió que encara ignorem.

Crec així mateix que alguna gent –em temo que formo part d’aquest col.lectiu- veiem o intuïm la mort i de tant en tant la veiem reflectida a l’expressió o a l’esguard d’algú amb qui ens creuem pel carrer o d’un conegut o d’un parent.

Morts que arriben per enfermetat o per accident o per raons aparentment banals. Morts molt sovint desitjades pels que es moren, encara que tinguin cura de no dir-ho a ningú, o que arriben de sobte, sense avisar. La mort, no és més que una impressió meva, ronda més determinats individus i menys d’altres. O en d’altres moments. És una mica com els animals ferotges, que només ataquen a qui en té por.

He pensat sovint en la gent que acompanya, que ajuda en el moment final. No pertanyen a cap empresa ni són funcionaris ni cobren un sou per la seva feina discreta. No es diferencien de la resta d’humans. Són senzillament dones o homes que entenen els dos llenguatges. El de la vida, fet de banalitat i sovint d’inconsciència, i el de la mort, assossegat, alliberador i tranquil.

Més que el que diuen, més que les seves paraules és la seva actitud, la calma, la mirada transparent, els silencis eloqüents. Una forma com una altra de convidar al viatge. –Vina, anem.-

Atmosferes diferents, àmbits paral.lels.

Pierre Roca