EXPOSICIÓ TERESA FONT GÜELL.

Entre el 30 d’octubre i el 16 de novembre s’ha pogut visitar a la “Sala Trinitaris”, a Vilafranca del Penedès, l’exposició d’espectre ample de la creadora Teresa Font.

L’enunciat de l’exposició, “De l’estampació a la pintura”, dóna alguna pista sobre l’itinerari professional i artístic d’aquesta dona, vinculada a la capital del Alt Penedès per llaços familiars.

El recorregut de l’exposició funciona com un relat on es barregen les dades estilístiques, professionals i temporals, amb l’ingredient omnipresent de la creativitat desbordant de la protagonista, aplicada durant anys als encàrrecs dels seus clients de la indústria textil d’arreu del món i més lliure en el moment actual, deixant fluir sensacions, observacions i emocions acumulades durant dècades i exposades ara a l’esguard públic.

Durant el repàs al llarg periode de la feina tèxtil l’artista selecciona els encàrrecs més representatius i els que més l’han marcat. Ho fa i ho expressa amb modèstia, eludint referències i èxits que podrien trencar el climax recollit de la mostra i distreure el visitant de l’essencial, que aquest cop són els matisos, les mitges tintes i les intencions esbossades amb subtilesa més que remarcades.

Aquesta dona de perfil discret ha venut dissenys per fer estampats a marques tan importants com Valentino i d’altres noms de primeríssima fila. La seva obra destinada al sector tèxtil s’ha vist a les millors publicacions mundials sense que el seu nom apareixès. Un exercici notable d’humilitat assumit amb elegància, bon humor i naturalitat.

La part professional és l’inici de l’exposició i n’ocupa la meitat del recorregut. Estampats de tapisseries, de vestits, de corbates, de roba de casa i de mil i una altres aplicacions i destins. La caixa-coberta d’un dels llibres oficials dels JJ.OO. del 92, detalls, senyals i altres aportacions, a vegades mínimes, a projectes de petita i de gran envergadura.

Quan s’arriba al segment explícitament expositiu de l’itinerari, on s’ha penjat la seva producció

actual, les coses canvien. Retrats medievals inspirats per l'obra d'alguns pintors significatius de l’època i que la Teresa reprodueix amb llibertat, sobre suports inesperats, aportant el seu segell personal i el seu ric, molt ric, món interior.

Són peces de gran format que ve de gust imaginar a casa, dedicant una paret sencera al retrat d’un noble venecià o d'una noia centre-europea.

Quadres que suggereixen silenci i que demanen contemplacions llargues i assossegades.

Bellíssims objectes que des del meu punt de vista requereixen espais grans per ser apreciats en tota la seva profunditat.

Cambres o naus o catedrals industrials per acollir les inquietants mirades d’uns personatges, aparentment còmodes en la seva condició involuntària d’habitants inanimats, però absolutament vius i fins i tot tangibles.

Grans, presents, omplint l’espai i fent que l’observador contingui la respiració per qüestions relacionades amb el respecte, però també, i sobretot, per no alterar la serena presència d’aquests éssers de presència imposant i silenciosa.

Pierre Roca

AQUÍ I ARA.

Després de la consumació de l’amenaça -materialitzada amb l’absurda gestió de l’anomenat Tribunal Constitucional- i de l'actitud del govern espanyol contra el govern de Catalunya, sembla evident que el nostre proper pas ha de ser clar, contundent i definitiu, convocant unes eleccions que signifiquin l’inici de la independencia.

Ara toca emprar un lleguatge clar i sense embuts. Sense zones d’ombra ni jocs de paraules per matisar l’objectiu final.

Per qui encara dubta proposo fer la reflexió canviant l’ordre dels factors. Imaginem així que no ens decidim i que atorguem credibilitat a la doctrina del conjunt de les forces espanyoles, en la línia d’obstaculitzar i d’impedir que Catalunya sigui una nació, proposant solucions tronades –i ja experimentades amb resultats desastrosos- com una complicada i improvable reforma constitucional o fins i tot amb una nova versió de l’autonomia.

No cal ser un oracle per rellegir la nostra història recent i comprovar que els retocs cosmètics constitucionals i les bones intencions del darrer moment es veuen sistemàticament subjectes a canvis transaccionals que els desvirtuen, tot plegat per raons tan clares com que per l’Estat espanyol només som valuosos en funció del que aportem en milions d’euros. Quin sentit té mantenir una Catalunya espanyola si deixem de ser la font d’ingressos que som des de fa tants i tants anys?

Si pactem –una alternativa que hem d’evitar- veurem en pocs anys com s’ataca de nou el català, com la nostra cultura s’afebleix i com l’anquilosat, vell i polsós tarannà espanyol segueix menystenint-nos i burlant-se de nosaltres.

No somiem truites i anem per feina. Treballem per la independencia, deixem els matisos per les generacions futures, preparem-nos per uns temps durs –no ens regalaran res i cada parcel.la de llibertat ens costarà molt d’aconseguir i de consolidar- i prenem decisions.

Siguem valents. Mirem-nos al mirall d’Europa. Som un país petit, és cert, però tot i així som una mica més grans que Bélgica, un dels més rics de la UE i una mica més petits que Dinamarca, Suïssa i Holanda, països rics com tohom coneix.

Som alhora el millor, més eficient i més utilitzat accés de la península ibèrica cap a la resta d’Europa i tenim un dels principals ports de la conca mediterrània. Som així mateix una de les regions més industrialitzades del continent europeu, líders en turisme i amb una agricultura diversificada, moderna i orientada cap a la qualitat i el respecte a l’entorn. Inventem, exportem, proposem i liderem.

No hem de tenir por, però hem de ser respectuosos i conscients.

Hem de prendre decisions trascendentals i els polítics han de ser exemple d’iniciativa i de fermesa. Ells han d’aglutinar l’afany de llibertat d’aquest poble, pensant sobretot que Espanya representa un plantejament vell, esgotat i exemple de ben poca cosa.

Hem d’avançar com a país, sols en primer moment i treballant per mantenir la millor relació possible amb els nostres veïns del sud-oest. Relació d’intercanvi cultural, de relacions familiars, de relacions mercantils i de comunicació. Relacions positives en els dos sentits i també, i sobretot, amb la resta dels països del món.

Ara mateix Espanya és fre, traves i inútils complicacions. No hi pensem més. Anem a la nostra!

Treballem per una Catalunya oberta, generadora de projectes engrescadors, activa i capdevantera.

Que els partits es posin a la feina!

Ara és el moment. Ara ens tenen al seu costat, liderant la voluntat de tot un país.

Pierre Roca

CARTA OBERTA A LA SENYORA ALÍCIA SÁNCHEZ-CAMACHO.

Senyora,

Suposo que una dona de cultura com vosté, una dona viatjada i coneixedora de l’ànima humana, com vosté, i a més instruïda en els principis més arrelats de la dreta espanyola, suposo que sap millor que la majoria de nosaltres que l’insult, la desacreditació permanent i l’amenaça no són les millors eines de convicció.

Per convènce’ns no ens han d’insultar ni de faltar al respecte ni desacreditar ni amenaçar. Ni a vosté, suposo.

S’imagina que jo mateix l’insultés en aquest escrit? O que l’amenacés o la desacredités –a vosté i a les seves idees- o li faltés al respecte?

Si fós el cas, que no ho serà, vosté mateixa tallaria el diàleg sense contemplacions i em tancaria la porta al nas amb tota la raó.

Si estem d’acord en aquesta qüestió de principi costa d’entendre que inverteixi bona part del seu temps tractant de tot als que no pensem com vosté ni combreguem amb les seves idees ni seguim les seves directrius ni les del seu partit.

I ara diguim, senyora Sánchez. Perquè ho fa?

Si és conscient de l’efecte negatiu dels seus estirabots, perquè segueix en aquesta línia ?

Es limita a seguir les directrius del partit o els arguments del seu guionista de capçalera o és tot plegat de la seva collita?

Per cert, si té guionista –o al menys algú que li subministra dia rera dia les pautes del discurs- desconfíin. És més que possible que sigui un infiltrat que rep consignes de qualsevol altre partit o, no ho descarti, del seu propi i estimat PP, que la política, ho sap millor que ningú, té vessants i forats molt foscos.

Veient-la permanentment alterada davant de les càmeres de televisió o durant les seves intervencions al Parlament em pregunto com deu ser la seva vida privada. Deu arribar a casa neguitosa, nerviosa com un flam, perseguida per les trucades al mòbil, de mal humor i amb poques ganes de sopar.

Quan fa que no cuina, senyora Sánchez-Camacho? Quan fa que no posa al foc un potet d’aigua per fer-se un arròs bullit?

Quan fa que no es renta la roba interior o una brusa? Quan que no surt a passejar un vespre amb el seu fill i sense rumb precís?

Ignoro quan cobra però per molt que li paguin em sembla poc. Tant d’esforç, tanta dedicació, tant de mal humor i tant d’insultar i de fer por deu cansar molt.

Ho fa per la sensació de poder? Ho fa per sentir-se important? Tampoc ho crec. Ningú sap millor que vosté mateixa que el seu estimat Partit Popular fa aigües i perd clients i adhesions. A Catalunya i arreu de l’Estat. Aquí per la qüestió de la independencia, a fora per la crisi, l’atur, la corrupció, la péssima gestió de la sanitat i tantes altres coses.

No es preocupi que no seré jo qui li recordi les raons del seu aferrissament al càrrec. A cap ésser desgraciat el consola escoltar el relat de la seva pròpia desgràcia. Són sempre raons íntimes, doloroses i destructives. Cruels.

Qüestions que mengen per dins, destrossen les perspectives i redueixen el futur a gairebé res. A soledat, por, angoixa, perplexitat.

Per molt que ens insulti no ens inspira odi, senyora Sánchez. Ens inspira pena, tristor, compassió.

La veiem perdre els estreps i ens conmou l’intens patiment interior que la porta a dir qualsevol cosa, a perdre el nord i a deixar pel camí, dia a dia, la poca credibilitat que pot haver tingut.

Miris al mirall, pensi en els éssers que estima i canvii de negoci. Obri una merceria o una pelu o demani feina de responsable de relacions públiques al restaurant La Camargue, per exemple.

Deixi la notorietat, oblidi el vehicle oficial, les negociacions i els contubernis, acostumis de nou al cafetó al bar de la cantonada i a planxar-li les camises al nen.

Estimis, Alícia.

M’ho agrairà.

Pierre Roca

VALÉRY DROUET.

Dans le milieu de la pub –et plus précisément dans celui des tournages de films publicitaires- les rencontres sont souvent surprenantes et parfois encourageantes.

Je reviens de deux jours de préparation et deux de tournage d’un film pour une marque de « fast food ». Le tout à Barcelone, avec une équipe mixte et une excellente collaboration entre concepteurs et techniciens français, catalans et espagnols.

Mon humble rôle d’assistant du « food stylist » m’a permis de connaître de près pendant plus de vingt heures –les deux journées de tournage- celui qui pendant ce temps a été mon patron direct, Valéry Drouet, styliste de produits alimentaires et bien connu en France comme auteur d’une soixantaine longue de bouquins de cuisine.

Un type simple et clair avec qui les rapports ont été faciles dès le début et l’entente impeccable. Des rapports professionnels mais aussi, et surtout, essentiellement humains.

Les tournages de pub sont des séances de travail quasiment sans arrêt, au cours desquelles les désaccords et les tensions sont fréquents. Le niveau d’exigence, les délais généralement très serrés et la concurrence de plusieurs douzaines de techniciens de tout bord et de différents métiers ne rendent pas les choses faciles, d’où le privilège –pas du tout habituel- de collaborer avec quelqu’un avec qui les échanges sont faciles, le discours clair et l’attitude simple et sans accrocs.

Quand tout cela vient d’un être comme Valéry Drouet, au haut niveau professionnel et à la carrière et la vie aussi bien remplies, le sentiment pour l’assistant –mon rôle en cette circonstance- ne peut être qu’absolument perméable et ouvert à l’apport d’expérience, de connaissances et de savoir faire.

Je vous épargne les détails, car l’important est ici la sensation d’avoir travaillé avec quelqu’un d’hors normes, même si l’apparence, l’attitude et le langage de Valéry sont aux antipodes de la vedette que l’on peut espérer.

Un type simple au métier bien appris et dont la vie et les intérêts vont bien plus loin que les étroites dimensions d’un plateau ou d’un décor. La famille, l’écriture, les projets, l’intensité du jour à jour assumée comme une partie de sa normalité, d’une façon de vivre qui n’a que très peu de rapports avec la routine.

Le rôle de l’assistant permet l’observation des gestes, des réactions, du caractère et des procédés. De la façon d’être, des raccourcis, de l'expérience, du savoir faire et, dans ce cas spécifique, des larges espaces que monsieur Drouet accorde à sa liberté personnelle.

À son univers intime, à son point de vue, à sa perception du présent et au sujet du futur.

Un type au profil apparemment bas qui dévoile peu à peu, heure à heure -et pour autant que l’observateur y mette du sien- une vie intérieure d’une richesse rare qui ne perd jamais le contact avec le facteur sol, avec le terrain, les gens, son entourage immédiat, sa réalité et l’équilibre entre effort et compensations que tout cela suppose.

Confiance, maîtrise du moyen, une quantité surprenante de tours et une bonhomie « ad infinitum » dans son sac d’homme discret qui mérite tout mon respect.

Merci Valéry.

Pierre Roca

MANUAL.

A força de llegir cada dia les peripècies, salts mortals, èxits i misèries dels corruptes de qualsevol bàndol, orígen, partit i filiació que dessagnen la pell de brau, vaig veient que la majoria d’ells cauen perquè finalment no són exemples d’intel.ligència.

Cauen en els paranys habituals dels que durant determinada època de la vida aconsegueixen diner fácil i abundant.

He pensat que aquesta pobra gent –en el fons ho són, són uns pobres desgraciats a qui se’ls han indigestat els diners- necessita qui els assessori. Qui els guii per ser delinqüents amb unes engrunes de seny i no caure sistemàticament en els paranys de l’aparell de l’estat.

Si us hi fixeu, quan es fan una casa no és mai la més maca. Acostuma a ser gran i lletja amb ganes i es nota d’una hora lluny que el pobre arquitecte ha hagut d’aguantar les exigències d’un client ric però incult, amb un mal gust que espanta i que li ha imposat la terrible piscina en forma de ronyó i altres alegries de casa de nou ric. Mireu per exemple la casa del pallús del Granados, detingut fa pocs dies. Sembla més aviat la seu d’una constructora de naus industrials. Quasi tan gran com la residència del rei i igual de lletja. O més. Una casa tan lletja que és delicte per sí mateixa.

Passa el mateix amb els cotxes. Acostumen a triar el Mercedes més gran –no el més estilitzat-. Cotxes de nou ric. Pa tou.

Algú els hauria d’aconsellar, començant per dir-los que el preu de la fortuna que han aconseguit fent màgia és la discreció, el silenci i una vida gris, que no destaqui ni cridi l’atenció. Només d’aquesta forma aconseguiran deixar algun patrimoni als fills. Sacrificant-se i aguantant el tipus.

Res de cases a Marbella, per exemple. Res de cotxes imponents, res de putes –sobretot si tiren de tarjeta a l’hora de pagar-les- i res de vaixells.

També cal recomanar-los discreció a l’hora d’escollir un restaurant. Fixeu-vos que aquesta gent no va mai al millor. Van sistemàticament al més car. És una altra forma de demostrar que són rics, però ni mengen bé ni mantenen el perfil baix que el xoriço assenyat ha de mantenir per no cantar massa.

Les caceres també els atrauen per molt que costi d’entendre. Són tan rucs que es deixen retratar al costat dels cadàvers dels animalons que els han posat a vint metres de l’escopeta. Déu meu!

Com més hi penso més evident em sembla la necessitat d’un bon manual del “estafeta” –estafador en l’argot de l’ofici- que els deixi clares les quatre regles de la professió: discreció, discreció, discreció i més discreció.

Sóc amic d’un professional de l’economia submergida, eufemisme que significa delinqüent.

Viu bé en un piset discret, s’aixeca tard, es cuida, prepara les feines, les executa solet i no es deixa veure als llocs flagrants de la ciutat. No el coneixen a les discos ni als bars de moda ni a les botigues cares. Cotxet de segona mà i, això sí, la vida assegurada. Sense excessos ni cops espectaculars dels que llegim als diaris.

Afirma que els que cauen són els que es volen fer milionaris, els que menystenen la policía i els que volen fer feina –feina de la seva, naturalment- cada dia. Aquests tenen els dies comptats.

Diners a Suïssa o a algun d’aquests llocs? Ni de broma. Això s’ha de deixar pels rics de debò. No pels “parvenus” que segueixen sent uns trinxeraires de barriada embotits en vestits fets a mida.

Com en d’altres activitats, el país pateix una delinqüència barata, inculta i grollera. El gangster amb dos dits de front no el toquem. Només la morralla, el drogata que roba per fotre-s’ho per la vena o pel nas. O el polític que ho veu tot senzill i es creu més poderós i influent del que és en realitat.

Vaig conèixer fa anys un belga que vivia a la costa. Xalet que no cridava l’atenció, dona normaleta i una filla. Un cotxe com el dels veïns i un hortet. Anava a pescar amb canya, passejava, a voltes dinàven a un restaurant de la zona. No era gaire parlador.

Un cop l’any marxava uns dies, feia una feina, cobrava i tornava a la seva deliciosa rutina. Un mestre. Era un dels millors especialistas europeus a l’hora d’obrir caixes fortes. Fortes i alienes.

Es posàven en contacte amb ell, acordàven la feina, la feia, cobrava i tornava.

Net i ràpid. No s’emportava la part més gran. Cobrava el que s'havia pactat i fins l’any següent. Va morir al llit com un sant baró.

Un manual, segur. S’ha de fer un manual.

Pierre Roca