MANUAL.

A força de llegir cada dia les peripècies, salts mortals, èxits i misèries dels corruptes de qualsevol bàndol, orígen, partit i filiació que dessagnen la pell de brau, vaig veient que la majoria d’ells cauen perquè finalment no són exemples d’intel.ligència.

Cauen en els paranys habituals dels que durant determinada època de la vida aconsegueixen diner fácil i abundant.

He pensat que aquesta pobra gent –en el fons ho són, són uns pobres desgraciats a qui se’ls han indigestat els diners- necessita qui els assessori. Qui els guii per ser delinqüents amb unes engrunes de seny i no caure sistemàticament en els paranys de l’aparell de l’estat.

Si us hi fixeu, quan es fan una casa no és mai la més maca. Acostuma a ser gran i lletja amb ganes i es nota d’una hora lluny que el pobre arquitecte ha hagut d’aguantar les exigències d’un client ric però incult, amb un mal gust que espanta i que li ha imposat la terrible piscina en forma de ronyó i altres alegries de casa de nou ric. Mireu per exemple la casa del pallús del Granados, detingut fa pocs dies. Sembla més aviat la seu d’una constructora de naus industrials. Quasi tan gran com la residència del rei i igual de lletja. O més. Una casa tan lletja que és delicte per sí mateixa.

Passa el mateix amb els cotxes. Acostumen a triar el Mercedes més gran –no el més estilitzat-. Cotxes de nou ric. Pa tou.

Algú els hauria d’aconsellar, començant per dir-los que el preu de la fortuna que han aconseguit fent màgia és la discreció, el silenci i una vida gris, que no destaqui ni cridi l’atenció. Només d’aquesta forma aconseguiran deixar algun patrimoni als fills. Sacrificant-se i aguantant el tipus.

Res de cases a Marbella, per exemple. Res de cotxes imponents, res de putes –sobretot si tiren de tarjeta a l’hora de pagar-les- i res de vaixells.

També cal recomanar-los discreció a l’hora d’escollir un restaurant. Fixeu-vos que aquesta gent no va mai al millor. Van sistemàticament al més car. És una altra forma de demostrar que són rics, però ni mengen bé ni mantenen el perfil baix que el xoriço assenyat ha de mantenir per no cantar massa.

Les caceres també els atrauen per molt que costi d’entendre. Són tan rucs que es deixen retratar al costat dels cadàvers dels animalons que els han posat a vint metres de l’escopeta. Déu meu!

Com més hi penso més evident em sembla la necessitat d’un bon manual del “estafeta” –estafador en l’argot de l’ofici- que els deixi clares les quatre regles de la professió: discreció, discreció, discreció i més discreció.

Sóc amic d’un professional de l’economia submergida, eufemisme que significa delinqüent.

Viu bé en un piset discret, s’aixeca tard, es cuida, prepara les feines, les executa solet i no es deixa veure als llocs flagrants de la ciutat. No el coneixen a les discos ni als bars de moda ni a les botigues cares. Cotxet de segona mà i, això sí, la vida assegurada. Sense excessos ni cops espectaculars dels que llegim als diaris.

Afirma que els que cauen són els que es volen fer milionaris, els que menystenen la policía i els que volen fer feina –feina de la seva, naturalment- cada dia. Aquests tenen els dies comptats.

Diners a Suïssa o a algun d’aquests llocs? Ni de broma. Això s’ha de deixar pels rics de debò. No pels “parvenus” que segueixen sent uns trinxeraires de barriada embotits en vestits fets a mida.

Com en d’altres activitats, el país pateix una delinqüència barata, inculta i grollera. El gangster amb dos dits de front no el toquem. Només la morralla, el drogata que roba per fotre-s’ho per la vena o pel nas. O el polític que ho veu tot senzill i es creu més poderós i influent del que és en realitat.

Vaig conèixer fa anys un belga que vivia a la costa. Xalet que no cridava l’atenció, dona normaleta i una filla. Un cotxe com el dels veïns i un hortet. Anava a pescar amb canya, passejava, a voltes dinàven a un restaurant de la zona. No era gaire parlador.

Un cop l’any marxava uns dies, feia una feina, cobrava i tornava a la seva deliciosa rutina. Un mestre. Era un dels millors especialistas europeus a l’hora d’obrir caixes fortes. Fortes i alienes.

Es posàven en contacte amb ell, acordàven la feina, la feia, cobrava i tornava.

Net i ràpid. No s’emportava la part més gran. Cobrava el que s'havia pactat i fins l’any següent. Va morir al llit com un sant baró.

Un manual, segur. S’ha de fer un manual.

Pierre Roca