11.09.2014

CARTA OBERTA A LA SENYORA ALÍCIA SÁNCHEZ-CAMACHO.


Senyora,

Suposo que una dona de cultura com vosté, una dona viatjada i coneixedora de l’ànima humana, com vosté, i a més instruïda en els principis més arrelats de la dreta espanyola, suposo que sap millor que la majoria de nosaltres que l’insult, la desacreditació permanent i l’amenaça no són les millors eines de convicció.

Per convènce’ns no ens han d’insultar ni de faltar al respecte ni desacreditar ni amenaçar. Ni a vosté, suposo.

S’imagina que jo mateix l’insultés en aquest escrit? O que l’amenacés o la desacredités –a vosté i a les seves idees- o li faltés al respecte?

Si fós el cas, que no ho serà, vosté mateixa tallaria el diàleg sense contemplacions i em tancaria la porta al nas amb tota la raó.

Si estem d’acord en aquesta qüestió de principi costa d’entendre que inverteixi bona part del seu temps tractant de tot als que no pensem com vosté ni combreguem amb les seves idees ni seguim les seves directrius ni les del seu partit.

I ara diguim, senyora Sánchez. Perquè ho fa?

Si és conscient de l’efecte negatiu dels seus estirabots, perquè segueix en aquesta línia ?

Es limita a seguir les directrius del partit o els arguments del seu guionista de capçalera o és tot plegat de la seva collita?

Per cert, si té guionista –o al menys algú que li subministra dia rera dia les pautes del discurs- desconfíin. És més que possible que sigui un infiltrat que rep consignes de qualsevol altre partit o, no ho descarti, del seu propi i estimat PP, que la política, ho sap millor que ningú, té vessants i forats molt foscos.

Veient-la permanentment alterada davant de les càmeres de televisió o durant les seves intervencions al Parlament em pregunto com deu ser la seva vida privada. Deu arribar a casa neguitosa, nerviosa com un flam, perseguida per les trucades al mòbil, de mal humor i amb poques ganes de sopar.

Quan fa que no cuina, senyora Sánchez-Camacho? Quan fa que no posa al foc un potet d’aigua per fer-se un arròs bullit?

Quan fa que no es renta la roba interior o una brusa? Quan que no surt a passejar un vespre amb el seu fill i sense rumb precís?

Ignoro quan cobra però per molt que li paguin em sembla poc. Tant d’esforç, tanta dedicació, tant de mal humor i tant d’insultar i de fer por deu cansar molt.

Ho fa per la sensació de poder? Ho fa per sentir-se important? Tampoc ho crec. Ningú sap millor que vosté mateixa que el seu estimat Partit Popular fa aigües i perd clients i adhesions. A Catalunya i arreu de l’Estat. Aquí per la qüestió de la independencia, a fora per la crisi, l’atur, la corrupció, la péssima gestió de la sanitat i tantes altres coses.

No es preocupi que no seré jo qui li recordi les raons del seu aferrissament al càrrec. A cap ésser desgraciat el consola escoltar el relat de la seva pròpia desgràcia. Són sempre raons íntimes, doloroses i destructives. Cruels.

Qüestions que mengen per dins, destrossen les perspectives i redueixen el futur a gairebé res. A soledat, por, angoixa, perplexitat.

Per molt que ens insulti no ens inspira odi, senyora Sánchez. Ens inspira pena, tristor, compassió.

La veiem perdre els estreps i ens conmou l’intens patiment interior que la porta a dir qualsevol cosa, a perdre el nord i a deixar pel camí, dia a dia, la poca credibilitat que pot haver tingut.

Miris al mirall, pensi en els éssers que estima i canvii de negoci. Obri una merceria o una pelu o demani feina de responsable de relacions públiques al restaurant La Camargue, per exemple.

Deixi la notorietat, oblidi el vehicle oficial, les negociacions i els contubernis, acostumis de nou al cafetó al bar de la cantonada i a planxar-li les camises al nen.

Estimis, Alícia.

M’ho agrairà.



Pierre Roca