Senyora,
Suposo que
una dona de cultura com vosté, una dona viatjada i coneixedora de l’ànima humana,
com vosté, i a més instruïda en els principis més arrelats de la dreta
espanyola, suposo que sap millor que la majoria de nosaltres que l’insult, la
desacreditació permanent i l’amenaça no són les millors eines de convicció.
Per
convènce’ns no ens han d’insultar ni de faltar al respecte ni desacreditar ni
amenaçar. Ni a vosté, suposo.
S’imagina que jo mateix l’insultés en aquest escrit? O que l’amenacés o la desacredités
–a vosté i a les seves idees- o li faltés al respecte?
Si fós el
cas, que no ho serà, vosté mateixa tallaria el diàleg sense contemplacions i em
tancaria la porta al nas amb tota la raó.
Si estem
d’acord en aquesta qüestió de principi costa d’entendre que inverteixi bona
part del seu temps tractant de tot als que no pensem com vosté ni combreguem
amb les seves idees ni seguim les seves directrius ni les del seu partit.
I ara
diguim, senyora Sánchez. Perquè ho fa?
Si és conscient de l’efecte negatiu dels seus estirabots,
perquè segueix en aquesta línia ?
Es limita a
seguir les directrius del partit o els arguments del seu guionista de capçalera
o és tot plegat de la seva collita?
Per cert,
si té guionista –o al menys algú que li subministra dia rera dia les pautes del
discurs- desconfíin. És més que possible que sigui un infiltrat que rep consignes de qualsevol altre partit o, no ho descarti, del seu propi i estimat
PP, que la política, ho sap millor que ningú, té vessants i forats molt foscos.
Veient-la
permanentment alterada davant de les càmeres de televisió o durant les seves
intervencions al Parlament em pregunto com deu ser la seva vida privada. Deu
arribar a casa neguitosa, nerviosa com un flam, perseguida per les trucades al mòbil, de mal humor i amb poques ganes
de sopar.
Quan fa que
no cuina, senyora Sánchez-Camacho? Quan fa que no posa al foc un potet d’aigua
per fer-se un arròs bullit?
Quan fa que
no es renta la roba interior o una brusa? Quan que no surt a passejar un vespre
amb el seu fill i sense rumb precís?
Ignoro quan
cobra però per molt que li paguin em sembla poc. Tant
d’esforç, tanta dedicació, tant de mal humor i tant d’insultar i de fer por deu
cansar molt.
Ho fa per
la sensació de poder? Ho fa per sentir-se important? Tampoc ho crec. Ningú
sap millor que vosté mateixa que el seu estimat Partit Popular fa aigües i perd
clients i adhesions. A
Catalunya i arreu de l’Estat. Aquí per la qüestió de la independencia, a fora
per la crisi, l’atur, la corrupció, la péssima gestió de la sanitat i tantes
altres coses.
No es
preocupi que no seré jo qui li recordi les raons del seu aferrissament al
càrrec. A cap ésser desgraciat el consola escoltar el relat de la seva pròpia
desgràcia. Són sempre raons íntimes, doloroses i destructives. Cruels.
Qüestions
que mengen per dins, destrossen les perspectives i redueixen el futur a gairebé
res. A soledat, por, angoixa, perplexitat.
Per molt
que ens insulti no ens inspira odi, senyora Sánchez. Ens inspira pena, tristor,
compassió.
La veiem
perdre els estreps i ens conmou l’intens patiment interior que la porta a dir
qualsevol cosa, a perdre el nord i a deixar pel camí, dia a dia, la poca
credibilitat que pot haver tingut.
Miris al
mirall, pensi en els éssers que estima i canvii de negoci. Obri una merceria o
una pelu o demani feina de responsable de relacions públiques al restaurant La
Camargue, per exemple.
Deixi la
notorietat, oblidi el vehicle oficial, les negociacions i els contubernis,
acostumis de nou al cafetó al bar de la cantonada i a planxar-li les camises al
nen.
Estimis,
Alícia.
M’ho
agrairà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada