INTRIGA.

Les dues faccions oposades en el litigi Catalunya-Espanya són taxatives.

L’una afirma que la consulta tindrà lloc, que ningú ho dubti, i l’altra sosté que no es farà, que ningú ho qüestioni.

En aquests moments enyorem una premsa neutral, assenyada i seriosa però no la trobem per molt que busquem. L’allau de “digitals” està molt més contaminat que els diaris de paper i no és més que la corretja de transmissió dels partidaris d’una o altra solució. Informacions mentideres, manipulades i manipuladores, culpabilització de l’adversari i acurat silenci dels greuges de la facció per la que treballen. Tot plegat avorrit, pamfletari i indigne de crèdit.

A Catalunya, La Vanguardia, que durant anys va ser exemple de la premsa ponderada en clau de dreta il.lustrada, s’ha convertit en altaveu de les intencions i punts de vista del poder central i centralista, amb excepcions puntuals que sorprenen i que personalment llegeixo com senyals, per salvar el mobiliari si les coses es decanten finalment per l’opció independentista.

Immersos en aquest ambient fonamentalment arrauxat i fàcilment mentider la intriga és el nostre pa de cada dia.

Si el govern de la Generalitat afirma amb tanta convicció que la consulta es durà a terme no n’hem de dubtar. I si “el gobierno de la nación” assegura que no es farà hem de pensar que tenen al calaix alguna eina per impedir-ho.

Descartant la intervenció “manu militari”, que destrossaria el prestigi d’Espanya al món occidental, s’enquistaria i suposaria un insoportable pas enrera i un cost inassumible, quines solucions li queden al govern del PP?

Inhabilitar l’autonomia no faria més que agreujar el problema i fer-lo crèixer fins a límits difícilment suportables. O intervenir el comandament dels “Mossos d’Esquadra” o prendre el control de les institucions, el que seria considerat pels catalans com un cop d’estat. Una agressió que obriria pas a l’incertesa i possiblement a una oposició duríssima.

Espanya no es pot permetre el luxe de cap actuació contundent. Ni en clau interna ni de cara a l’exterior, on ja s’estan produïnt situacions de ridícol indignes de la diplomàcia d’un dels països més importants de la UE.

Catalunya, per altra banda, no té més força que la que coneixem. Som la regió més rica de l’Estat i una de les més riques d’Europa, som la principal ruta cap al continent –i a la UE- i som un tumor que només es curarà afluixant la corda que ens apreta i ens dessagna. Exigim respecte i a Espanya no ens acaben d’entendre, atribuïnt absurdament el que passa a un caprici partidista.

En qualsevol cas la situació, ara mateix, és d’intriga. Què passarà? Com serà el matí del10-N? Què canviarà i com serà el canvi ?

Ara només hi ha comentaris, generalment desinformats, o opinions tendencioses o afimacions taxatives que no admeten matisos i que es veuen venir d’una hora lluny.

Els serveis paral.lels de l’Estat remenen les escombraries catalanes i magnifiquen el que hi troben, mentre es minimitza la tradicional corrupció dels dos grans partits espanyols. Tot plegat massa evident.

Com acabarà tot plegat? Ens governa gent incapaç de dialogar? Ningú donarà el primer pas, cedint alguna parcel.la de les seves conviccions, per arribar a acords assumibles?

Què és millor? Una Espanya potser menys estructurada però reforçada o una Catalunya sotmesa, inquieta i rebel?

És possible que els dos mesos i escaig que ens separen del 9-N ens aportin noves claus, però de moment ens queda la intriga com una de les belles arts.

Intriga, especulació, manipulació, intoxicació.

Pierre Roca