POLÍTICS.

A l’hora de la veritat, quan semblava que ho teniem tot a l’abast, els polítics es porten com nens petits i amenacen amb esguerrar-ho i fer fum de la il.lusió de tot un poble.

Què els passa, als polítics? De quin mal pateixen?

Si ens trobessim a una de les classes de P3 de l’escola primària diriem que els nens o nenes que van dir que sí fa uns dies i que ara posen condicions tenen problemes d’immaduresa –és ben normal, pobrets, només tenen tres anys- i que amb el temps i l’experiència s’aniran centrant, creixaran i seran conseqüents amb el que diuen i suposem que pensen.

El que és preocupant és que els polítics que van dir sí i que ara fan veure que no n’estan segurs no tenen tres anys. En tenen al voltant dels quaranta, haurien de ser conscients de la responsabilitat que hem delegat en ells i haurien de demostrar engrunes de coherència i de rigor.

O dimitir dels seus càrrecs i ser dimitits i foragitats dels seus propis partits. Al carrer !

Amb el joc del sí però no estan minant la moral i l’energia dels que hem cregut en la seva voluntat d’unió i de rellegar els interessos de partit, els matisos i les diferents lectures de la realitat amb l’únic objectiu de la independència.

Un cop assolida la fita cada grup podria tornar a les vel.leitats que els ocupen i a discutir sobre el sexe dels àngels.

Un exemple? El del vehicle avariat en plena carretera, a una corba perillosa. Cada un dels cinc ocupants proposa una solució.

Trucar al RAC, trucar als mossos, no fer res i esperar, intentar arreglar el que no funciona o trucar alhora als mossos i al RAC, senyalitzar el vehicle i deixar-lo, esperant fora del cotxe i de la carretera com a mida de prudència.

És evident que la solució assenyada és la última, però també és possible que la estupidesa humana porti els ocupants del cotxe a discutir i a perdre el temps, arriscant l’objectiu principal: la supervivència.

L’exemple és molt esquemàtic però la nostra situació com a ciutadans de Catalunya no ho és menys. Malgrat les justificades reticències hem confiat en la paraula dels politics i ara veiem com es van traient del barret trucs, justificacions i arguments de mal pagador.

Si ho acaben fent malbé, si es carreguen les il.lusions de tots nosaltres i ens segueixen demanant el vot per les absurdes alternatives de sempre, si es perpetuen en les mentides i en els seus propis interessos i egoïsmes de pati d’escola, si ens segueixen prenent per tontets, pretenent aprofitar-se dels vots per fer la seva, si passa això no es mereixeran ni una butlleta.

Cap ni una, cap més mostra de confiança.

Ni ells ni el sistema que els acull i els recolza.

Que estiguin atents. Que no badin, que n’estem tips i sabem qui són.

Que es treguin les lleganyes i vagin pel camí acordat. Que no ens enganyin.

Pierre Roca

(CARTES D'AMOR) T'OLORO I T'ESTIMO.

T’oloro i t’estimo.

Em vaig enamorar de tu –t’ho dic sovint- oloran-te. O millor, primer vaig estimar el conjunt de les teves olors i després, quan vaig fixar-me en tu, vaig estimar l’ésser que originava aquelles sensacions que m’arribaven a través del nas.

Deus recordar que tot va començar a casa d’un amic comú: inauguració d’un pis, sopar amb divuit o vint convidats i la festeta posterior. Vaig anar-hi per intentar per enèssima vegada seduir una cosina del que estrenava casa, una noia molt atractiva que coquetejava amb mi i amb gairebé tots i que sempre acabava posant-me del pitjor humor.

Vaig ser dels primers d’arribar i vaig ajudar al meu amic en les seves funcions d’amfitrió, contestant les trucades al telèfon de la porta, accionant el botó del pany, rebent, saludant als coneguts i presentant-me als que no coneixia ni em coneixieu, com tu mateixa. Recordo que vas aparèixer amb dues amigues de no sé qui i que ni et vaig veure. La teva olor em va fascinar i vaig concentrar tota la meva energia en aquella percepció tan intensa que em portava a mons desconeguts, em feia visionar a gran velocitat imatges de colors vivíssims i em produïa efectes insospitats a ran de pell.

Vaig abandonar de seguit la meva tasca d’amfitrió delegat i vaig seguir la teva sentor, deixant-me guiar pel rastre olfactiu. Al cap d’uns moments et vaig mirar, naturalment, i la meva mirada va ser tan intensa –això m’ho has explicat tu- que et va atreure immediatament, propiciant el nostre primer diàleg.

Al cap de poca estona vaig confessar-te fins a quin punt em fascinava la teva olor, vas riure i vaig poder-te olorar sense embuts i sense dissimular, mentre reies i reies.

T’olorava els cabells, les orelles, les espatlles, nues amb aquell vestit d’escot vertiginós, les mans i els braços. Quan vaig robar-te el primer petó -tu vas facilitar-ho molt, ja ho sé- vaig olorar-te la cara i després els llavis, que vaig assaborir com ho fan els catadors, descobrint aromes llunyans que mai més s’esborraran.

Aquell dia les coses no van anar més lluny. Ni tu ni jo volíem precipitar res i durant els dies següents ens vam anar acostant en cercles concèntrics: un dia un cine i picar alguna cosa, dos o tres dies més tard sopar a un petit restaurant molt romàntic que et va encantar i un parell de copes al bar francès que tu coneixies i a la setmana següent, quan ja començava a neguitejar, mort de ganes d’olorar noves parcel·les de la teva pell, vas proposar-me un sopar a casa teva. –Cuinaré jo i ja veuràs. Pobre de tu que no t’agradi! Només cal que portis el vi-.

Vaig portar un vi caríssim, encara ho recordo, i em vaig comprar una camisa quasi tan cara com el vi. No vas fer comentaris sobre el vi però recordo que la camisa et va agradar molt i que la teva mà va posar especial èmfasi en sentir el tacte del teixit, posant-me com una moto. Després del sopar i d’acabar-nos l’ampolla, vam passar a l’escena del sofà i quan el sofà se’ns va quedar petit vam córrer al teu llit i vaig olorar i olorar i olorar, fins al punt de preocupar-te: “Que només m’oloraràs, rei?” vas deixar anar amb la veu molt i molt baixa. Vaig entendre de seguit que si volia seguir-te olorant durant molt de temps havia d’incorporar elements més convencionals al nostre tendra cos a cos.

Ara, passat un any, ens coneixem bastant més i sabem tots dos de quin peu calcem. Et faig l’amor tan apassionadament com puc per així, després d’haver-te satisfet, passar-me tot el temps del món oloran-te, matisant flaires, comparant l’olor de les aixelles amb la del clatell, diferenciant la sentor dels cabells de la de les mans o la del pubis de la que exhala la pell de l’esquena quan sues una mica després d’haver-nos estimat.

Conec de memòria el teu paisatge olfactiu, la teva particular geografia aromàtica, racons, plecs, moments, hores i fins i tot els teus estats anímics. T’oloro i sé si el teu dia ha estat feixuc o al contrari positiu, si només vols dormir o si em desitges, si necessites arraulir-te sobre el meu pit o sortir a caminar fins a l’esgotament. Si vols veure la tele o llegir, si tens ganes d’amanida o de llenties o d’un entrepà, si vols xerrar durant hores o escoltar música. Mai cap perfum, mai cap colònia ni cap desodorant que puguin desvirtuar l’essencial. Mai.

No vull ni imaginar-me què passarà si un dia em constipo, si perdo aquesta sensibilitat privilegiada i no puc olorar-te, deixes d’interessar-me, ja no et desitjo i el teu cos de dona de vint i pocs anys deixa de tenir l’estrany atractiu dels seus mil i un olors. Del seu llenguatge eteri que alimenta el nostre diàleg particular: la complexitat barroca de la teva ferum i el meu nas. La teva flaire i els meus somnis. La força colpidora i penetrant del teu aroma dolç i pesant i jo.

Crec molt sincerament, amor meu, que estem fets l’un per l’altre. L’un per olorar l’altra, l’altra per ser olorada per l’un.

Mai no estimaré cap altra olor.

Olfactivament teu,

Pierre Roca

 

    

(CARTES D'AMOR). PRINCESA...

Vaig estar esperan-te durant més d'una hora.

Vaig fer els cent passos –o mil, o dos mil- per la plaça de l’ajuntament -recordes que ens haviem citat allí?- intentant descobrir-te entre la gent, mirant l’aparador d’una botiga, apareixent per una cantonada o arribant com un corrent d’aire fresc per qualsevol dels carrers que neixen o que moren a la plaça.

Vaig donar tantes voltes i vaig mirar tan el rellotge i vaig exterioritzar tant i tant que esperava a algú que la noia de la llibreria de davant de l’ajuntament també es va posar a mirar, unint la seva mirada a la meva, intentant descobrir l’objecte del meu interés.

Quan passava una noia sola, ella la mirava i em mirava, avaluant la meva reacció. També ho feia amb alguns homes, per si l’objecte del meu neguit era un senyor.

Però qui no arribava eres tu i jo et buscava, caminava, voltava i consultava el rellotge i ella, la noia de la llibreria, compartia impaciències i s’encuriosia i al cap d’una bona estona era com si tots dos t’esperéssim. Jo per tot el que sentia i ella, suposo, per solidaritat.

Quan la meva espera ja durava més de tres quarts d’hora, la noia de la llibreria –una noia alta i prima, amb el cabell roig i ulleres i una faldilla que tremolava quan ella feia el més mínim moviment-, la noia de la llibreria, deia, em mirava i a voltes esbossava un lleu somriure, com per fer-me companyia, com per fer-me saber que no estava sol.

Jo també li vaig somriure i quan va tancar la botiga i es va girar per mirar-me sense embuts, vaig anar cap a ella i vaig proposar-li de fer un cafè. Ja ho veus, res de gaire original.

El cafè va convertir-se en un parell de copes de vi, en una conversa atabalada en la que ens ho volíem dir tot sense pauses, en la constatació de no poques coincidències vitals, d’algunes afinitats i de lleus i inesperades emocions.

Vam sopar junts, és clar.

T’escric des de casa seva, mentre la llum del matí entra per la balconada i ella s’està dutxant, després d’esmorzar plegats.

Ha estat una nit agradable, tendra, intensa i molt suau. Molt. De vegades ella dormia, de vegades es despertava i ens estimàvem, d’altres cops qui dormia era jo i ella –m’ho ha dit fa una estona- recordava entendrida el meu caminar impacient per la plaça de l’ajuntament i s’emocionava tant que no podia reprimir un petó que jo rebia entre somnis i només recordo com era d’agradable sentir la seva pell i el seu alè i el ritme pausat i viu del seu cos.

No et tornaré a esperar. Si passes algun cop per la plaça de l’ajuntament a l’hora de tancar les botigues, és possible que m’hi vegis, fent com qui tafaneja els llibres de l’aparador del seu negoci. Però ja sabràs que espero a la llibretera, a la faldilla que reacciona a cada un dels seus moviments, a les ulleres amb les que emmascara uns ulls verds fascinadors i al seu insolent cabell roig.

No et tornaré a esperar mai més. No vens llibres ni portes faldilles ni tampoc ulleres. Ni tan sols recordo el color dels teus cabells i a més, confessa-ho, utilitzes lentilles.

Està ben decidit: no et tornaré a esperar mai més.

Pierre ROCA

EXPOSICIÓ TERESA FONT GÜELL.

Entre el 30 d’octubre i el 16 de novembre s’ha pogut visitar a la “Sala Trinitaris”, a Vilafranca del Penedès, l’exposició d’espectre ample de la creadora Teresa Font.

L’enunciat de l’exposició, “De l’estampació a la pintura”, dóna alguna pista sobre l’itinerari professional i artístic d’aquesta dona, vinculada a la capital del Alt Penedès per llaços familiars.

El recorregut de l’exposició funciona com un relat on es barregen les dades estilístiques, professionals i temporals, amb l’ingredient omnipresent de la creativitat desbordant de la protagonista, aplicada durant anys als encàrrecs dels seus clients de la indústria textil d’arreu del món i més lliure en el moment actual, deixant fluir sensacions, observacions i emocions acumulades durant dècades i exposades ara a l’esguard públic.

Durant el repàs al llarg periode de la feina tèxtil l’artista selecciona els encàrrecs més representatius i els que més l’han marcat. Ho fa i ho expressa amb modèstia, eludint referències i èxits que podrien trencar el climax recollit de la mostra i distreure el visitant de l’essencial, que aquest cop són els matisos, les mitges tintes i les intencions esbossades amb subtilesa més que remarcades.

Aquesta dona de perfil discret ha venut dissenys per fer estampats a marques tan importants com Valentino i d’altres noms de primeríssima fila. La seva obra destinada al sector tèxtil s’ha vist a les millors publicacions mundials sense que el seu nom apareixès. Un exercici notable d’humilitat assumit amb elegància, bon humor i naturalitat.

La part professional és l’inici de l’exposició i n’ocupa la meitat del recorregut. Estampats de tapisseries, de vestits, de corbates, de roba de casa i de mil i una altres aplicacions i destins. La caixa-coberta d’un dels llibres oficials dels JJ.OO. del 92, detalls, senyals i altres aportacions, a vegades mínimes, a projectes de petita i de gran envergadura.

Quan s’arriba al segment explícitament expositiu de l’itinerari, on s’ha penjat la seva producció

actual, les coses canvien. Retrats medievals inspirats per l'obra d'alguns pintors significatius de l’època i que la Teresa reprodueix amb llibertat, sobre suports inesperats, aportant el seu segell personal i el seu ric, molt ric, món interior.

Són peces de gran format que ve de gust imaginar a casa, dedicant una paret sencera al retrat d’un noble venecià o d'una noia centre-europea.

Quadres que suggereixen silenci i que demanen contemplacions llargues i assossegades.

Bellíssims objectes que des del meu punt de vista requereixen espais grans per ser apreciats en tota la seva profunditat.

Cambres o naus o catedrals industrials per acollir les inquietants mirades d’uns personatges, aparentment còmodes en la seva condició involuntària d’habitants inanimats, però absolutament vius i fins i tot tangibles.

Grans, presents, omplint l’espai i fent que l’observador contingui la respiració per qüestions relacionades amb el respecte, però també, i sobretot, per no alterar la serena presència d’aquests éssers de presència imposant i silenciosa.

Pierre Roca

AQUÍ I ARA.

Després de la consumació de l’amenaça -materialitzada amb l’absurda gestió de l’anomenat Tribunal Constitucional- i de l'actitud del govern espanyol contra el govern de Catalunya, sembla evident que el nostre proper pas ha de ser clar, contundent i definitiu, convocant unes eleccions que signifiquin l’inici de la independencia.

Ara toca emprar un lleguatge clar i sense embuts. Sense zones d’ombra ni jocs de paraules per matisar l’objectiu final.

Per qui encara dubta proposo fer la reflexió canviant l’ordre dels factors. Imaginem així que no ens decidim i que atorguem credibilitat a la doctrina del conjunt de les forces espanyoles, en la línia d’obstaculitzar i d’impedir que Catalunya sigui una nació, proposant solucions tronades –i ja experimentades amb resultats desastrosos- com una complicada i improvable reforma constitucional o fins i tot amb una nova versió de l’autonomia.

No cal ser un oracle per rellegir la nostra història recent i comprovar que els retocs cosmètics constitucionals i les bones intencions del darrer moment es veuen sistemàticament subjectes a canvis transaccionals que els desvirtuen, tot plegat per raons tan clares com que per l’Estat espanyol només som valuosos en funció del que aportem en milions d’euros. Quin sentit té mantenir una Catalunya espanyola si deixem de ser la font d’ingressos que som des de fa tants i tants anys?

Si pactem –una alternativa que hem d’evitar- veurem en pocs anys com s’ataca de nou el català, com la nostra cultura s’afebleix i com l’anquilosat, vell i polsós tarannà espanyol segueix menystenint-nos i burlant-se de nosaltres.

No somiem truites i anem per feina. Treballem per la independencia, deixem els matisos per les generacions futures, preparem-nos per uns temps durs –no ens regalaran res i cada parcel.la de llibertat ens costarà molt d’aconseguir i de consolidar- i prenem decisions.

Siguem valents. Mirem-nos al mirall d’Europa. Som un país petit, és cert, però tot i així som una mica més grans que Bélgica, un dels més rics de la UE i una mica més petits que Dinamarca, Suïssa i Holanda, països rics com tohom coneix.

Som alhora el millor, més eficient i més utilitzat accés de la península ibèrica cap a la resta d’Europa i tenim un dels principals ports de la conca mediterrània. Som així mateix una de les regions més industrialitzades del continent europeu, líders en turisme i amb una agricultura diversificada, moderna i orientada cap a la qualitat i el respecte a l’entorn. Inventem, exportem, proposem i liderem.

No hem de tenir por, però hem de ser respectuosos i conscients.

Hem de prendre decisions trascendentals i els polítics han de ser exemple d’iniciativa i de fermesa. Ells han d’aglutinar l’afany de llibertat d’aquest poble, pensant sobretot que Espanya representa un plantejament vell, esgotat i exemple de ben poca cosa.

Hem d’avançar com a país, sols en primer moment i treballant per mantenir la millor relació possible amb els nostres veïns del sud-oest. Relació d’intercanvi cultural, de relacions familiars, de relacions mercantils i de comunicació. Relacions positives en els dos sentits i també, i sobretot, amb la resta dels països del món.

Ara mateix Espanya és fre, traves i inútils complicacions. No hi pensem més. Anem a la nostra!

Treballem per una Catalunya oberta, generadora de projectes engrescadors, activa i capdevantera.

Que els partits es posin a la feina!

Ara és el moment. Ara ens tenen al seu costat, liderant la voluntat de tot un país.

Pierre Roca

CARTA OBERTA A LA SENYORA ALÍCIA SÁNCHEZ-CAMACHO.

Senyora,

Suposo que una dona de cultura com vosté, una dona viatjada i coneixedora de l’ànima humana, com vosté, i a més instruïda en els principis més arrelats de la dreta espanyola, suposo que sap millor que la majoria de nosaltres que l’insult, la desacreditació permanent i l’amenaça no són les millors eines de convicció.

Per convènce’ns no ens han d’insultar ni de faltar al respecte ni desacreditar ni amenaçar. Ni a vosté, suposo.

S’imagina que jo mateix l’insultés en aquest escrit? O que l’amenacés o la desacredités –a vosté i a les seves idees- o li faltés al respecte?

Si fós el cas, que no ho serà, vosté mateixa tallaria el diàleg sense contemplacions i em tancaria la porta al nas amb tota la raó.

Si estem d’acord en aquesta qüestió de principi costa d’entendre que inverteixi bona part del seu temps tractant de tot als que no pensem com vosté ni combreguem amb les seves idees ni seguim les seves directrius ni les del seu partit.

I ara diguim, senyora Sánchez. Perquè ho fa?

Si és conscient de l’efecte negatiu dels seus estirabots, perquè segueix en aquesta línia ?

Es limita a seguir les directrius del partit o els arguments del seu guionista de capçalera o és tot plegat de la seva collita?

Per cert, si té guionista –o al menys algú que li subministra dia rera dia les pautes del discurs- desconfíin. És més que possible que sigui un infiltrat que rep consignes de qualsevol altre partit o, no ho descarti, del seu propi i estimat PP, que la política, ho sap millor que ningú, té vessants i forats molt foscos.

Veient-la permanentment alterada davant de les càmeres de televisió o durant les seves intervencions al Parlament em pregunto com deu ser la seva vida privada. Deu arribar a casa neguitosa, nerviosa com un flam, perseguida per les trucades al mòbil, de mal humor i amb poques ganes de sopar.

Quan fa que no cuina, senyora Sánchez-Camacho? Quan fa que no posa al foc un potet d’aigua per fer-se un arròs bullit?

Quan fa que no es renta la roba interior o una brusa? Quan que no surt a passejar un vespre amb el seu fill i sense rumb precís?

Ignoro quan cobra però per molt que li paguin em sembla poc. Tant d’esforç, tanta dedicació, tant de mal humor i tant d’insultar i de fer por deu cansar molt.

Ho fa per la sensació de poder? Ho fa per sentir-se important? Tampoc ho crec. Ningú sap millor que vosté mateixa que el seu estimat Partit Popular fa aigües i perd clients i adhesions. A Catalunya i arreu de l’Estat. Aquí per la qüestió de la independencia, a fora per la crisi, l’atur, la corrupció, la péssima gestió de la sanitat i tantes altres coses.

No es preocupi que no seré jo qui li recordi les raons del seu aferrissament al càrrec. A cap ésser desgraciat el consola escoltar el relat de la seva pròpia desgràcia. Són sempre raons íntimes, doloroses i destructives. Cruels.

Qüestions que mengen per dins, destrossen les perspectives i redueixen el futur a gairebé res. A soledat, por, angoixa, perplexitat.

Per molt que ens insulti no ens inspira odi, senyora Sánchez. Ens inspira pena, tristor, compassió.

La veiem perdre els estreps i ens conmou l’intens patiment interior que la porta a dir qualsevol cosa, a perdre el nord i a deixar pel camí, dia a dia, la poca credibilitat que pot haver tingut.

Miris al mirall, pensi en els éssers que estima i canvii de negoci. Obri una merceria o una pelu o demani feina de responsable de relacions públiques al restaurant La Camargue, per exemple.

Deixi la notorietat, oblidi el vehicle oficial, les negociacions i els contubernis, acostumis de nou al cafetó al bar de la cantonada i a planxar-li les camises al nen.

Estimis, Alícia.

M’ho agrairà.

Pierre Roca

VALÉRY DROUET.

Dans le milieu de la pub –et plus précisément dans celui des tournages de films publicitaires- les rencontres sont souvent surprenantes et parfois encourageantes.

Je reviens de deux jours de préparation et deux de tournage d’un film pour une marque de « fast food ». Le tout à Barcelone, avec une équipe mixte et une excellente collaboration entre concepteurs et techniciens français, catalans et espagnols.

Mon humble rôle d’assistant du « food stylist » m’a permis de connaître de près pendant plus de vingt heures –les deux journées de tournage- celui qui pendant ce temps a été mon patron direct, Valéry Drouet, styliste de produits alimentaires et bien connu en France comme auteur d’une soixantaine longue de bouquins de cuisine.

Un type simple et clair avec qui les rapports ont été faciles dès le début et l’entente impeccable. Des rapports professionnels mais aussi, et surtout, essentiellement humains.

Les tournages de pub sont des séances de travail quasiment sans arrêt, au cours desquelles les désaccords et les tensions sont fréquents. Le niveau d’exigence, les délais généralement très serrés et la concurrence de plusieurs douzaines de techniciens de tout bord et de différents métiers ne rendent pas les choses faciles, d’où le privilège –pas du tout habituel- de collaborer avec quelqu’un avec qui les échanges sont faciles, le discours clair et l’attitude simple et sans accrocs.

Quand tout cela vient d’un être comme Valéry Drouet, au haut niveau professionnel et à la carrière et la vie aussi bien remplies, le sentiment pour l’assistant –mon rôle en cette circonstance- ne peut être qu’absolument perméable et ouvert à l’apport d’expérience, de connaissances et de savoir faire.

Je vous épargne les détails, car l’important est ici la sensation d’avoir travaillé avec quelqu’un d’hors normes, même si l’apparence, l’attitude et le langage de Valéry sont aux antipodes de la vedette que l’on peut espérer.

Un type simple au métier bien appris et dont la vie et les intérêts vont bien plus loin que les étroites dimensions d’un plateau ou d’un décor. La famille, l’écriture, les projets, l’intensité du jour à jour assumée comme une partie de sa normalité, d’une façon de vivre qui n’a que très peu de rapports avec la routine.

Le rôle de l’assistant permet l’observation des gestes, des réactions, du caractère et des procédés. De la façon d’être, des raccourcis, de l'expérience, du savoir faire et, dans ce cas spécifique, des larges espaces que monsieur Drouet accorde à sa liberté personnelle.

À son univers intime, à son point de vue, à sa perception du présent et au sujet du futur.

Un type au profil apparemment bas qui dévoile peu à peu, heure à heure -et pour autant que l’observateur y mette du sien- une vie intérieure d’une richesse rare qui ne perd jamais le contact avec le facteur sol, avec le terrain, les gens, son entourage immédiat, sa réalité et l’équilibre entre effort et compensations que tout cela suppose.

Confiance, maîtrise du moyen, une quantité surprenante de tours et une bonhomie « ad infinitum » dans son sac d’homme discret qui mérite tout mon respect.

Merci Valéry.

Pierre Roca

MANUAL.

A força de llegir cada dia les peripècies, salts mortals, èxits i misèries dels corruptes de qualsevol bàndol, orígen, partit i filiació que dessagnen la pell de brau, vaig veient que la majoria d’ells cauen perquè finalment no són exemples d’intel.ligència.

Cauen en els paranys habituals dels que durant determinada època de la vida aconsegueixen diner fácil i abundant.

He pensat que aquesta pobra gent –en el fons ho són, són uns pobres desgraciats a qui se’ls han indigestat els diners- necessita qui els assessori. Qui els guii per ser delinqüents amb unes engrunes de seny i no caure sistemàticament en els paranys de l’aparell de l’estat.

Si us hi fixeu, quan es fan una casa no és mai la més maca. Acostuma a ser gran i lletja amb ganes i es nota d’una hora lluny que el pobre arquitecte ha hagut d’aguantar les exigències d’un client ric però incult, amb un mal gust que espanta i que li ha imposat la terrible piscina en forma de ronyó i altres alegries de casa de nou ric. Mireu per exemple la casa del pallús del Granados, detingut fa pocs dies. Sembla més aviat la seu d’una constructora de naus industrials. Quasi tan gran com la residència del rei i igual de lletja. O més. Una casa tan lletja que és delicte per sí mateixa.

Passa el mateix amb els cotxes. Acostumen a triar el Mercedes més gran –no el més estilitzat-. Cotxes de nou ric. Pa tou.

Algú els hauria d’aconsellar, començant per dir-los que el preu de la fortuna que han aconseguit fent màgia és la discreció, el silenci i una vida gris, que no destaqui ni cridi l’atenció. Només d’aquesta forma aconseguiran deixar algun patrimoni als fills. Sacrificant-se i aguantant el tipus.

Res de cases a Marbella, per exemple. Res de cotxes imponents, res de putes –sobretot si tiren de tarjeta a l’hora de pagar-les- i res de vaixells.

També cal recomanar-los discreció a l’hora d’escollir un restaurant. Fixeu-vos que aquesta gent no va mai al millor. Van sistemàticament al més car. És una altra forma de demostrar que són rics, però ni mengen bé ni mantenen el perfil baix que el xoriço assenyat ha de mantenir per no cantar massa.

Les caceres també els atrauen per molt que costi d’entendre. Són tan rucs que es deixen retratar al costat dels cadàvers dels animalons que els han posat a vint metres de l’escopeta. Déu meu!

Com més hi penso més evident em sembla la necessitat d’un bon manual del “estafeta” –estafador en l’argot de l’ofici- que els deixi clares les quatre regles de la professió: discreció, discreció, discreció i més discreció.

Sóc amic d’un professional de l’economia submergida, eufemisme que significa delinqüent.

Viu bé en un piset discret, s’aixeca tard, es cuida, prepara les feines, les executa solet i no es deixa veure als llocs flagrants de la ciutat. No el coneixen a les discos ni als bars de moda ni a les botigues cares. Cotxet de segona mà i, això sí, la vida assegurada. Sense excessos ni cops espectaculars dels que llegim als diaris.

Afirma que els que cauen són els que es volen fer milionaris, els que menystenen la policía i els que volen fer feina –feina de la seva, naturalment- cada dia. Aquests tenen els dies comptats.

Diners a Suïssa o a algun d’aquests llocs? Ni de broma. Això s’ha de deixar pels rics de debò. No pels “parvenus” que segueixen sent uns trinxeraires de barriada embotits en vestits fets a mida.

Com en d’altres activitats, el país pateix una delinqüència barata, inculta i grollera. El gangster amb dos dits de front no el toquem. Només la morralla, el drogata que roba per fotre-s’ho per la vena o pel nas. O el polític que ho veu tot senzill i es creu més poderós i influent del que és en realitat.

Vaig conèixer fa anys un belga que vivia a la costa. Xalet que no cridava l’atenció, dona normaleta i una filla. Un cotxe com el dels veïns i un hortet. Anava a pescar amb canya, passejava, a voltes dinàven a un restaurant de la zona. No era gaire parlador.

Un cop l’any marxava uns dies, feia una feina, cobrava i tornava a la seva deliciosa rutina. Un mestre. Era un dels millors especialistas europeus a l’hora d’obrir caixes fortes. Fortes i alienes.

Es posàven en contacte amb ell, acordàven la feina, la feia, cobrava i tornava.

Net i ràpid. No s’emportava la part més gran. Cobrava el que s'havia pactat i fins l’any següent. Va morir al llit com un sant baró.

Un manual, segur. S’ha de fer un manual.

Pierre Roca

PANCHO, DANIELA ET L'ASCENSEUR.

(Ou l’histoire du chemin entre un rêve et la réalité).

Début 2011, mon ami Pancho Ayguavives, architecte de son métier, s’installe dans un spacieux triplex situé aux derniers étages d’un bel immeuble  du centre de Gaillac, dans le Tarn.

Le bâtiment, retenez ce détail, n’a pas d’ascenseur.

Environ 70 marches à se taper pour monter au triplex et pareil pour en descendre.

Pancho est un homme à la soixantaine avenante et il continue à travailler chez lui sur de nombreux projets de rénovation, surtout dans le centre historique de la ville.

C’est tous les jours la même cérémonie : parcours à pied des chantiers le matin, ordinateur les après midis, sans compter les courses à faire, les cafés dans le bar de la place, etc.

L’escalier de l’immeuble devient petit à petit un obstacle obsédant.

Daniela est franco-suisse. Elle a un élégant savoir faire dans l’aménagement de ses propriétés. Elle a du goût, l’obsession des détails bien réalisés et les moyens pour les financer. Elle est en plus la propriétaire de presque tous les immeubles qui forment l’îlot où habite Pancho.

Avec le temps Daniela et Pancho sont devenus des amis.

Il se trouve que le seul immeuble de l’îlot qui n’appartient pas à Daniela est un petit bâtiment d’angle, mitoyen avec celui de Pancho.

Il s’agit d’une petite construction organisée comme tant d’autres : une petite boutique au RDC et le logement du propriétaire dans les niveaux supérieurs. La boutique donne accès au logement.

Un beau jour Pancho remarque que le commerce est loué et les étages vides, parce qu’inaccessibles sans passer par la boutique.

Cette observation déclenche en lui une idée presque romantique : Il faudrait acheter le petit bâtiment d’angle, rendre accessibles ses étages à travers l’escalier de l’immeuble voisin et, surtout, installer un ascenseur commun à l’ensemble des deux bâtiments. Un rêve pour qui se tape tous les jours ces soixante-dix marches obsédantes.

L’idée d’un ascenseur fédéré venait de naître !!

À l’attaque !

Mon ami l’architecte est allé rencontrer la propriétaire de l´immeuble (eh oui, encore une femme) et elle s’est laissé convaincre pour vendre son petit bâtiment.

Puis cet homme têtu a dessiné un avant-projet et l’a soumis à Daniela, ce qui a donné le feu vert à une période de variantes en tout genre, après quoi elle a finalement acheté l’immeuble qui lui manquait.

À partir de là le dossier du permis de construire, convaincre les puissants Bâtiments de France de la beauté de cette rénovation et, détail pas du tout banal, l’architecte Ayguavives a cherché -et obtenu- des subventions de l’Etat pour aider à construire un duplex sur les niveaux supérieurs du petit immeuble d’angle, après quoi est arrivé le temps des appels d’offres, entreprises sélectionnées, marchés et autres. Rien n’a échappé au duo Daniela-Pancho.

Deux ans après le début des cogitations, les travaux ont démarré et en Noël 2013 la façade était entièrement rénovée (voir photo), mais l’ascenseur devrait encore attendre quelques mois.

Finalement, le 12 octobre 2014, anniversaire de la découverte des Amériques, a démarré le montage de cet ascenseur tant rêvé.

Le prochain 5 décembre Daniela, Pancho et ses amis vont fêter la naissance du petit monstre, qui sera équipé de miroirs, ça va de soi, puisque tout le monde sait qu’il n’y a rien de plus ennuyant qu’un ascenseur sans miroirs.

Mon ami l’architecte Pancho Ayguavives m’a fait remarquer, pendant qu’il me racontait ce roman-fleuve, que tandis que l’œuvre d'un peintre termine dans la toile, le boulot d'un architecte est bien plus compliqué.

En effet!

Pierre Roca

SENTIMENTS.

A mida que s’acosta el 9N, a mida que una part important dels catalans anem decidint que sortirem a votar o al que sigui, però sortirem i no podran dir altre cop que som quatre gats, a mida que la pressió espanyola se’ns fa insuportable i hem d’aguantar, per exemple, que la policía detingui el seguidor d’un equip de basket que juga a no sé quina capital de la península perquè porta una estelada i no hi ha res a fer, només empassar-nos més i més putades.

A mida que el sentiment i les ganes de no dependre d’aquesta gent augmenten, augmenten també les iniciatives que pretenen esmenar la constitució espanyola “para dar cabida al hecho diferencial catalán”. No ens en podem creure ni una. Són els progres de sempre, abans afiliats al PSOE o al PC i ara, amb edats i càrrecs respectables, per lliure, condescents amb els catalanets i preocupats, per sobre de tot, pel desastre econòmic que suposarà per Espanya una Catalunya independent i constituïda com Estat sobirà.

Totes aquestes proclames de darrer moment, tots aquests intents, als que el govern del senyor Rajoy, per cert, presta poca o cap atenció, no serien més que el de sempre: un intent voluntariós que va perdent entitat a mida que es discuteix a “Las Cortes”, mesos o anys de debats, més humiliacions, més pressió sobre la llengua i la cultura, més porqueria de la que n’estem farts. Més espoli.

No volem res de tot això. Ni de propòsits sense credibilitat com els de la senyora Sáez de Santamaría de fa uns dies, de visita a Barcelona i prometent grans avantatges si els catalans som bons minyons i no emprenyem. A qui creu que està parlant? A quatre indocumentats?

Hi ha una paraula castellana que defineix molt bé l’estat de la majoria de catalans: hartazgo.

N’estem tips, no en volem saber res més. Seguim estimant els espanyols però no volem conviure sota el mateix paraigües. Ens agrada Espanya però no volem la grapa de qualsevol govern espanyol.

Seguirem viatjant per Espanya, comprant-hi i venent-hi, però no volem ser espanyols. Ja no volem. Prou. S’ha acabat el bròquil.

Seguirem acollint espanyols si volen establir-se entre nosaltres i molts de nosaltres seguirem parlant en termes elogiosos de Castella, de l’Extremadura, d’Andalusia, de Lleó, d’Astúries, de Madrid.

Però no volem ser espanyols.

No som millors que els espanyols. Ni pitjors. Som el que som i volem manar-nos i dirigir-nos nosaltres mateixos. No que ens mani Espanya.

No som idiotes i sabem que l’economia –i en conseqüència la política- s’ha de compartir amb la gran comunitat mundial i que les decisions es consensúen i es negocien amb els estats amics, clients o socis. Ho sabem, però no volem que ens mani Espanya.

És afany d’estalviar diners? Som poc sociables? Som antipàtics? Doncs no, escolti. Res de tot això. Molt més senzill que tot això.

Només volem ser nosaltres. Així de senzillet.

Qüestió de sentiments, no de rebuig, no de creure’ns més o millors que la resta dels habitants de la península.

Sentiments, com quan vosté que em llegeix s’agrada d’aquella noia o d’aquell noi o compra la beguda que el complau o s’entendreix entrant al poble on va nèixer. Sentiments.

I ganes de respirar, de parlar en català amb les jutges i els guàrdies i amb qualsevol funcionari i de viure orgullosos del que som, del que tenim, d’on venim i cap on anem.

Ganes d’encertar-la i d’equivocar-nos, de fer-ho bé o no tant bé.

Sentiments.

Pierre Roca

ESPERA.

L’espera d’esdeveniments és difícil de suportar.

El temps se’ns fa llarg i ja fa setmanes, des de l’inici de la situació que estem vivint, que llegint el nom de l’autor d’una crònica o d’un comentari sabem de quin peu calça i el que ens dirà.

Els “anti” anuncien desastres, pestes i malures. Els que pretenen estar en possessió del secret dels prínceps acaben l’article com l’han començat, sense dir res, i els que estem a favor ens esforcem per veure senyals positius –com més millor- i esperar que les coses acabin encaixant, com un idealitzat joc de construccions.

Per passar l’estona sense massa nervis practico sovint el joc dels gurús: endevinar, abans de llegir el text, quins són els referents filosòfics, històrics, polítics o econòmics de cada tendència o de cada autor. Els que es citen, utilitzant sovint les sentències més tètriques i apocalíptiques quan l’escrit el signa algú contrari a la independència o al procediment, o els de l’altra banda, que tria sovint personatges de trets plens de bondat posats en un pedestal.

A mida que el procés avança s’utilitza artilleria de més calibre. Amenaces velades pronunciades, asseguren, per líders de tota mena en moments dramàtics. Avisos de desastres, d’episodis sangonosos i de segles de fam si les coses no van com desitja la facció continuïsta.

Els del sector intermig, els del sí però no -o del no però sí- citen els seus propis ídols i dimonis en funció del relat, sovint escrit a partir de la trucada del director del mitjà i adaptant-se a la actualitat més immediata. Aquesta raça d’escritors es distingeix per la seva especial habilitat a l’hora d’omplir fulls de paper sense dir res d’interessant. Ni notícies, ni filtracions, ni rumors mínimament credibles. Res. Només frases ben lligades, un vocabulari magnífic i l’ús precís i ja esmentat de les frases alienes, precedides o seguides pel nom de l’autor. Quan el personatge citat és –o va ser- d’esquerres, sembla que la sentència sigui més valuosa i que tingui més pes. Que causi més impacte. Quan, al contrari, es tracta d’algú de dretes, el personal l’assimila immediatament i sense complexes al feixisme i així la frase de torn esdevé amenaça, com si tota la gent de dretes –moltíssima gent ho és i no ha mort mai ni un escarbat- fós parenta de Jack l'esbudellador.

I els independentistes? Doncs mirin, aquest grup, més important que el que el govern de Madrid creu i menys del que voldríem, s’aferra a les notícies que els diaris “anti” omiteixen i que els “pro” sitúen a la primera plana. Alguns cops són notícies importants i en d’altres ocasions són quatre paraules que fan somriure i que entendreixen de tant ingènues, però tot plegat ens ajuda a acabar el dia amb esperança, imaginant allò del peix al cove.

Els nostres referents -les nostres fonts, les que citem- són personatges més o menys il.lustres que en algún moment s’han saltat la legalitat vigent, han tirat pel dret i han aconseguit avenços significatius pel seu país o per algun col.lectiu oprimit.

És cert que quan uns i altres fem servir les cites estem enganyant de forma més o menys conscient, escollint acuradament una frase sense el context adient o estalviant-nos la indispensable informació perifèrica per facilitar al lector elements de criteri. No és el mateix brodar un seguit de paraules harmòniques des de la tribuna de l’orador d’un parlament que pronunciar frases contundents a peu de forca o de pelotó d’afusellament o abans d’un atac armat.

El fet és que uns i altres utilitzem la munició que trobem amb l’intenció de desarmar el contrari, encara que ni el contrari ni nosaltres ens desarmem i contestem la frase que ens vol atemorir amb una que considerem definitiva i que emmudirà l’adversari, que curiosament no emmudeix i contraataca amb la dita d’un dels seus éssers totèmics. Com el tennis, però amb paraules en lloc de pilotetes.

Tot plegat, jocs florals retribuïts o no, escrit als diaris o a les xarxes socials o escoltat a la ràdio o a la tele o la taverna on hem esmorzat.

Uns i altres, seguidors il.lusionats de la causa independentista o partidaris de seguir com fins ara –que ja són ganes- som fills i nets de pares no tant diferents, de gent que ha treballat per tirar endavant i que veu en la causa, la seva pròpia causa, la gran esperança blanca i la cura de tots els mals.

Ser independents no serà una solució en sí mateix ni serà fácil –serà complicat, llarg i feixuc- però ens carregarà d’energia i de força i de ganes de fer-ho millor que fins ara. Seguir com ara mateix, si és el que passa, que no ho crec, seria una tocada de collons. Un llast dificilment suportable i la perspectiva duríssima d’haver de contemplar la destrucció d’aquest poble, d’aquesta cultura, de tot el que hem estat, el que som i el que volem seguir sent.

Pierre Roca

AQUÍ I ARA.

Vinc de la concentració que ha tingut lloc davant l’Ajuntament de Vilafranca del Penedes.

La plaça és petita i s’ha omplert de gom a gom. Unes mil persones, calculo. Gent de totes les edats, molta samarreta groga –jo pantalons grocs i a dalt de negre- uns quants castellers per fer un pilar de tres, moltes senyeres i estelades de les dues versions, la lectura del comunicat, els slogans i els Segadors. Un acte senzill i entranyable. 

Cap crispació i uns quants rètols, que he vist anteriorment a d’altres actes i a bastants balcons, dient, entre altres consignes, que volem una relació fluïda amb Espanya. Amb els espanyols.

Tornant cap a casa he pensat que l’Estat ens pot acogotar, tocar el que no sòna, emprenyar, deixar d’invertir en infraestructures o el que se’ls acudeixi, però que mantenir aquesta actitud eternament pot ser caríssim a més d’avorrit.

Si ens volen mantenir amb la bota al coll hauran de reforçar la presència policial, hauran de fer front a la tensió permanent i al mal rotllo i a la insubmissió i a les putadetes i amb tot plegat els sortirà més car el farciment que el gall. Un negoci ruïnós que només es justifica per allò tan espanyol de “los cojones”.

En qüestió de negocis, ho dic per experiència, surt sempre infinitament més barat pactar que encaparrar-se i voler guanyar tant sí com no sense cedir ni un pam.

D’això, de cedir i de negociar i de maniobrar, els catalans en sabem un niu. Portem segles efrontats a un enemic més potent, més nombrós i sobretot més violent que nosaltres i no ens ha anat tant malament. Èpoques d’acotar el cap, és cert, i d’altres de parlar el nostre idioma a mitja veu i de no exhibir cap senyera ni de broma, però a hores d’ara el resum no sembla negatiu. Hem après que no som perfectes, que a casa hi ha bona i mala gent, lladres i criminals com arreu del món.

Enfrontats a Espanya som la part febla del binomi, és evident, però tenim paciència i fem molta feina subterrània i sabem resistir i posar bona cara davant de l’adversitat. I fe i voluntat i ganes de seguir i seguir.

Espanya –que no els espanyols- ens pot enviar guàrdies i tancs però no ho farà perquè la resta del món no deixa d’observar-nos. No som un forat amagat. Som, Catalunya, un dels principals receptors de turisme del planeta, per posar un exemple. Poca broma. I un nucli industrial dels més importants d’Europa. Això tampoc ho hem de perdre de vista.

Aquí i ara hem de demostrar paciència i tranquil.litat, hem d’anar a la nostra i no perdre mai de vista, mai, l’objectiu de la independencia. Jugar les cartes de la legalitat internacional –la seva homònima espanyola no és més que un tentacle del govern de Madrid- i avançar cap als grans acords amb l’Estat per fer les coses bé i quedar amics, si s’hi avenen.

Si no hi estan d’acord, que pot ser, aplicarem aquella reflexió castellana de “no hay mal que cien años dure” i seguirem com sabem fer-ho. Parlant, negociant, fent força i funcionant com bestioles que no paren mai de fer feina. Mai.

De moment cal blindar l’idioma i la cultura i guanyar parcel.les de poder en l’economia, conscients del nostre potencial en aquest àmbit.

Esforçar-nos per finançar les infraestructures que necessitem, prescindint de les intervencions grolleres, caríssimes i mal acabades dels nostres amics del centre. Ser proveïdors, ser clients.

Tot plegat ara i aquí, des d’aquest racó de país envoltat de vinyes.

Pierre Roca  

AFECTES.

Sé des de fa molts anys que entre els catalans i els habitants de la resta de la península ibèrica hi ha importants llaços afectius.

Per raons de proximitat molts catalans tenim algun arrel espanyol i tots n’estem encantants i orgullosos.

En el meu cas un avi matern aragonés que no vaig arribar a conèixer va deixar la seva impronta i n’estic molt content.

També és cert que a força de conviure a les ciutats i als pobles hem tingut les nostres diferències però res d’important. A les escoles hem tingut temps de saber com som uns i altres i davant de qualsevol desacord als d’aquí ens ha faltat temps per reconèixer que no som perfectes. Per sort.

La convivència no és possible sense respecte mutu i aquí no hem tingut mai problemes seriosos, tot i que la pressió dels successius governs espanyols sempre ens ha intentat substreure l’ús de la llengua i d’altres qüestions que són importants per nosaltres i que hem anat salvant fent la viu viu i, sobretot, fent veure que no passava res, que qui havia de cedir l’idioma erem nosaltres per evitar que l’altra part es sentís incòmoda.

Amb l’adveniment de la democràcia vam arribar a creure que haviem assolit unes fites de llibertat que enyoràvem des de molts anys enrere sense fer soroll. « A partir d’ara anirem millorant » ens deiem. I realment l’avenç va ser considerable i la convivència va seguir entre uns i altres i tot eren flors i violes.

Vam viure uns anys de festa amb el primer govern socialista, però funesta arribada del PP va complicar-ho tot i les retallades de drets van començar. Retallades mínimes en qüestió de llibertats però persistents i que significàven un nou pas enrere que ens costava entendre.

El PSOE va guanyar de nou les eleccions i un altre cop vam creure que ens haviem tret de sobre la pressió, però amb el pas del temps als socialistes els havien agradat els vestits fets a mida i les corbates de seda i els cotxes grans i les amants i no van estar per la feina. Van ser uns polítics semblants als que havien perdut les eleccions i no van facilitar més avenços fins que la força de personatges com el Pasqual Maragall va aconseguir el nou estatut, nous aires de llibertat i noves i importants dosis d’optimisme.

Fins la impugnació, fins la sentència del Tribunal Constitucional, fins la devallada i la crisi i el triomf, altre cop, del Partit Popular, amb consignes clares per limitar les llibertats i reduïr la llengua al folklore i la nostra manera de fer a maníes que s’anirien diluïnt.

I fins ara, en un moment on una part important dels habitants d’aquest país nostre, Catalunya, definitivament farta d’enganys, de menyspreus i d’abusos flagrants ha decidit marxar i recuperar l’independència perduda fa tres-cents anys.

Fins aquí el relat sembla normal, coherent i fins i tot natural.

El que em sorprèn agradablement és que tants habitants de la resta de l’Estat, tanta gent, ens estimi fins al punt d’aconsellar-nos que no ho fem, que no ens anirà bé, que no estarem mai tan contents com ara mateix, que el món sencer se’ns posarà d’esquena i que si ho fem tornarem a l’edat de pedra.

M’afalaga i m’emociona que tanta gent pensi en nosaltres i en el nostre benestar.

Se m’acudeix que de la mateixa manera que mai no m’he permès opinar ni emetre criteris –ni encara menys aconsellar- la parella que es separa o els socis que decideixen dissoldre la societat, ara tampoc m’ho permetria si una part d’Espanya, la que fós, es manifestés a favor de la seva independència i anunciés que es separa de la resta del país. Pensaria que són adults i que saben el que fan.

Els proposaria la meva ajuda per assolir l'objectiu i em limitaria a observar, però bona part dels espanyols, en canvi, ens ofeguen a consells, amenaces i exigències que entren de plè a àmbits que només són nostres.

Em diuen que només és afany de conservar els ingressos que reben de Catalunya però no m’ho acabo de creure.

És amor, n’estic segur, encara que no sempre ben expressat, encara que no sempre ben canalitzat i sovint verbalitzat amb un tarannà autoritari del que n’hem rebut sobredosis per donar i per vendre i que detectem a molta distància.

Que ens deixin fer, que ens deixin expressar el que volem, que ens deixin ser uns bons veïns, més que un poble sotmès. Que ens deixin conviure amb tothom respectuosament com sempre ho hem fet.

Que ens deixin.

Pierre Roca