L’objectiu del sopar era parlar de toros, de la recent decisió del parlament de Catalunya sobre els espectacles taurins, exposar punts de vista, opinions i criteris.
Trenta convidats de mons i tendències molt diverses, amb la característica comuna de pertànyer al grup dels éssers humans, de la voluntat de diàleg i de les ganes de compartir idees i formes de percebre la realitat.
Qualsevol iniciativa que proposi reunir, parlar, debatre i comentar em sembla positiva. Quan a més s’emmarca en un entorn amable que propicia l’intercanvi i el bon humor la sensació és encara més satisfactòria i em reconcilia amb el to aspre i d’escassa qualitat que rebem de forma continuada a través dels mitjans de comunicació i de part de qui cobra per assumir i mostrar actituds exemplificants.
El sopar del Marc Martí, que va tenir lloc a la seu de la seva col·lecció de cartells, rètols, plaques de cava i d’altres, al Poblenou barceloní, va ser un espai de temps privilegiat del que vaig sortir content de ser un més d’aquell grup de gent intel·ligent, dialogant i afectuosa. Un exemple ideal i malauradament irreal de la societat que voldríem.
Gent dels mitjans, comerciants, professionals, esportistes i emprenedors presidits per la família Martí que ens acollia i ens convidava.
Un ambient relaxat, alegre i esperançador de xarxa civil activa que exercia el dret a la lliure expressió dels punts de vista, de les sintonies i dels rebutjos, tot plegat des de posicions sovint força diferents.
Era una mostra de la societat real que funciona i fa funcionar, que pensa, s’informa, crea, desenvolupa, propicia, l’encerta o s’equivoca, insisteix i és part integrant i representativa del grup al que pertanyem.
Els polítics que ens afligeixen haurien de participar d’aquestes convocatòries. Participar i callar per una vegada, limitant-se a observar com els debats poden dur-se a terme sense desqualificar el contrari ni atribuir-li totes les desgràcies, sense penjar-se indefectiblement les medalles, sense limitar l’exposició a la llarga i feixuga enumeració del que l’opositor fa malament.
Oblidant el somriure de commiseració, els aires de superioritat i el to paternalista de qui es creu per sobre del bé i del mal.
Posant sobre la taula el que els queda –si els en queda- d’honestedat, de capacitat de reconèixer les pròpies errades i d’agraïment per la responsabilitat que els ha estat atorgada.
Ànim família Martí. Fem-ne més!
Pierre Roca